Andrew Garfield: «De vegades no tinc l’energia necessària per enfrontar-me a la fama»
Després de dues nominacions als Oscars –gràcies al drama bèl·lic ‘Hasta el último hombre’ (2016) i al biopic ‘Tick, tick... Boom’ (2021)– i convertir-se en una celebritat amb Spider-Man, l’actor va fer un parèntesi de tres anys en la seva carrera, que ara ha reprès amb el drama romàntic ‘Vivir el momento’.
«Em resulta molt desconcertant l’afany amb què evitem afrontar la mort»
¿Per què va decidir que Vivir el momento era la pel·lícula adequada per tornar a treballar?
Perquè planteja a l’espectador algunes de les mateixes preguntes que jo fa anys que em faig, així que em va semblar que el destí s’havia encarregat de creuar aquesta pel·lícula en el meu camí.
¿En quin sentit?
Alguna cosa va canviar en mi quan la meva mare va morir fa cinc anys, i la ferida causada per la seva mort encara no s’ha curat del tot. Alhora, em resulta molt desconcertant l’afany amb què les societats occidentals evitem afrontar la mort i la tractem com un tabú. Al cap i a la fi, una de les poques coses de les quals podem estar segurs és que tots ens hi trobarem tard o d’hora. Tenir present que perdrem la vida arribat el moment, i tenir-ho en compte, hauria de ser un estímul per viure-la de la manera més intensa i profitosa possible. En lloc d’això, ens deixem portar pel cinisme, i per la por a ser sincers, a dir segons què, a sentir segons què. No estem en contacte amb les nostres pròpies emocions, i crec que això ens insensibilitza davant totes les coses terribles que passen al nostre voltant.
¿Què el va motivar a allunyar-se temporalment del cine?
Vaig sentir que necessitava temps per poder processar el que passa al meu voltant, per decidir quina actitud tenir davant el món que vivim i les expectatives que porta l’edat, i reavaluar els objectius professionals que m’havia imposat en el passat. A causa de la mort de la meva mare he comprès que la vida és molt més complexa i inefable del que m’havia imaginat, i que no he de donar a la meva feina més importància de la que mereix perquè, assumim-ho, no canviaré el món.
Spider-Man: No way home (2021), en què vostè va participar, és la sisena pel·lícula més taquillera de la història del cine. Potser sí que ha canviat el món, almenys una mica...
Sí, suposo que això és cert.
¿Com valora ara el que interpretar Spider-Man va significar per a la seva carrera?
Interpretar un personatge com aquest és una benedicció i, alhora, també una càrrega. D’una banda et proporciona fama i adoració per part dels fans, i de l’altra et vincula de forma permanent i ineludible a una imatge concreta. L’escrutini a què em vaig veure sotmès, a més, va resultar ser molt més gran del que havia previst, però vaig arribar a comprendre que aquell era el preu que havia de pagar per adquirir cert poder en el negoci. Spider-Man, al cap i a la fi, em va donar la possibilitat d’encarnar un sacerdot jesuïta al Japó del segle XVII per a Martin Scorsese a Silencio (2016) poc després. A ell li va resultar més fàcil aconseguir finançament per a aquella pel·lícula pel fet de tenir al centre del repartiment l’actor que havia interpretat l’home aranya.
¿Quina relació manté amb la celebritat?
És complicada. Cada vegada que surto al carrer se m’acosten moltes persones que volen fer-se fotos amb mi i, sentint-ho molt, jo he de dir-los que no, no i no. Perquè vull que la meva vida continuï sent meva. Vull poder viure amb normalitat, ser capaç d’asseure’m en una cafeteria a llegir un llibre sense sentir que algú m’està gravant, i resulta extenuant haver d’estar pendent que la gent no envaeixi el meu espai ni la meva intimitat. I, per això, de vegades prefereixo no sortir de casa, perquè no tinc l’energia necessària per enfrontar-me a aquest tipus de fama. Dit això, tornaria a interpretar Spider-Man si fer-ho significa participar en un projecte interessant. Aquest personatge fa feliç molta gent.
Notícies relacionades¿És aquest el seu objectiu com a actor, transmetre felicitat?
És un dels objectius. Sens dubte, jo no em dedico a això per aconseguir fama o tenir més diners. Tampoc ho faig per guanyar premis. De fet, he rebutjat papers que posteriorment van proporcionar l’Oscar als actors que van acabar acceptant-los. Al seu dia vaig sentir certa enveja, per descomptat, però no em vaig retreure res. Sentia que cap d’aquests papers era adequat per a mi. Tinc cada vegada més clar que vull treballar només en projectes que em recordin per què fa 20 anys vaig sentir la necessitat d’expressar-me a través de la interpretació. El meu temps i la meva energia són finits, i vull assegurar-me que, quan arribi al final del meu camí, podré dir-me a mi mateix que vaig jugar el millor possible amb les cartes que se’m van donar.
