Confessió davant la mort

"Hi ha 4.000 pacients d’ELA esperant que el Govern desbloquegi les ajudes aprovades en aquest Congrés". L’hi va retreure Alberto Núñez Feijóo a Pedro Sánchez en l’última sessió de control parlamentari abans de Nadal. Ho va dir així, sense més ni més, encapçalant un breu llistat de causes pendents que prologaven una altra finalitat: denunciar la corrupció. Una hora després Begoña Gómez compareixia davant del jutge, acusada de dos nous delictes.

Es completava així el que el líder popular havia qualificat de "setmana fantàstica del Govern". Ja havien declarat Víctor de Aldama i Koldo García després de la compareixença judicial de l’exministre José Luis Ábalos, per a qui el Suprem demana el suplicatori i ell replica haver sigut investigat de manera il·legal. Quedava pendent la cita a l’assessora de la Moncloa de la dona del president per complir l’adaptació del lema esportiu dels últims anys: del no hi ha dia sense futbol a tampoc sense cita instrumentalitzada als jutjats.

I així l’any polític va acabar com va començar. Creuant-se els camins dels poders de l’Estat fins a convergir en una tòxica interferència en què les togues dirimeixen allò que els nostres representants són incapaços d’acordar. En unes altres paraules, la constant judicialització de la política que exposa una preocupant politització de la justícia. I per als qui ho neguin, anotin l’ordre de l’Audiència de Barcelona al jutge Joaquín Aguirre d’arxivar definitivament la investigació per la trama russa del procés per ¡frau de llei!

L’Ela

Però, ¿i els 4.000 pacients d’ELA? ¿On va quedar el suposat interès de ses senyories després d’haver-los marejat fins a l’extenuació en aquella mateixa seu? ¿On era la recerca del bé comú reivindicada pel Rei la Nit de Nadal? Va ser al febrer quan alguns afectats van parlar allà de la urgència de disposar d’atenció especialitzada 24 hores, dependents com són. Va ser llavors quan Juan Carlos Unzué els va retreure públicament i a casa seva que només hi fossin presents cinc dels 350 ocupants d’escons. Els va demanar voluntat i empatia per tramitar la llei que hauria d’esperar fins al 23 d’octubre per tenir llum verda definitiva. Vuit mesos d’impaciència per a una esperança de vida que es redueix cada hora. Ho sap Martín Caparrós (Buenos Aires, Argentina, 20 de maig del 1957).

Testament literari

Notícies relacionades

Els llibres per llegir aquest any que acabem d’estrenar

La inquietud que bullia la nit de Reis

Coincidint amb aquell temps d’espera legislativa, el periodista i escriptor es va plantar davant del mirall per parlar-se. Li havien diagnosticat ELA però no va voler fer-ho públic per no fer llàstima, afirma. Proves incessants i vaivens en el diagnòstic d’una malaltia que amb prou feines notava el van fer tenir esperança fins que li van dir que es moriria. "És absurd. No hauria de necessitar que m’ho diguessin. Però una cosa és saber que et moriràs algun dia... i una altra, de ben diferent, és que et diguin que hi ha un termini i que ni tan sols és llarg".

Així comença Antes que nada. Les memòries de qui considerava pretensiós el gènere literari. Anotacions i records que l’han obligat a sincerar-se. A preguntar-se qui havia sigut i deixar transparent i vital constància en un testament literari audaç i valent. Com ho va ser la seva vida. La que tampoc mereix ser utilitzada com a basta instrumentalització parlamentària.