Carolina Durante: "Compondre pensant en TikTok és com escriure per a tasses d’esmorzar"

Martín: Això que obre una nova etapa és una cosa que s’ha dit bastant, però nosaltres des de dins no vivim tant aquesta sensació. Al fer-ho sí que havia una voluntat de provar coses noves, jugar amb instrumentacions diferents i deixar les composicions més obertes per després fer un treball de producció. Aquesta ambició sí que existia. Però no ho veiem com una cosa gaire diferent del que havíem fet abans.

Diego: La pretensió sempre és fer una mica millor que l’anterior i no quedar-nos estancats, però no sento que penséssim el disc d’una manera molt diferent de com pensem el segon, per exemple.

Que els hagi sortit un disc amb unes lletres més serioses i tristes, ¿respon potser a l’estat d’ànim que travessaven en el moment de fer-les?

Diego: Home, sí, cent per cent. Escrius aquestes cançons quan estàs en la puta merda. Després, quan ja teníem bastant clar com anava a ser el disc, va venir un dia Mario i em va dir: "Tio, això és molt pesat a nivell sentimental, escriu una mica més lleuger». I llavors allà vaig escriure Misil i Tomé café i va ser com portar una miqueta de llum.

Martín: El core de les cançons sí que és més emocional que el dels altres discos, i després hem fet un treball d’intentar vestir-lo amb una mica més lleuger. També està bé fer cançons de riure, ¿eh? Però aquí hi ha més emoció i crec que això és una cosa bona.

Es repeteix molt la paraula ‘suïcidi’.

Mario: En general, el recurs literari més present en la història de Carolina Durante sempre és la hipèrbole. Llavors...

Diego: Que no em ve de gust suïcidar-me, vaja.

Martín: De tota manera, la mort sempre ha sigut present en les nostres cançons, des de Necromántico [el seu primer epé, del 2017]. Diego té molta tirada a utilitzar això, perquè és una imatge que és molt potent.

Ja han deixat de ser els hereus de Los Nikis, ¿no?

Diego: Bé, és que quan alguna vegada ens han comparat amb aquests grups dels 80, com Los Nikis o Siniestro Total, sempre vèiem que en les lletres hi havia una diferència molt gran. Joaquín [Rodríguez, de Los Nikis] mai escriuria una cançó com Elige tu propia aventura ni fart de vi. Aquí es nota que, a nivell líric, els nostres referents són grups més pop, com Los Planetas.

¿Què els passa pel cap quan es diu que aquest disc és el seu Una semana en el motor de un autobús? ¿Veuen sentit a la comparació en uns termes d’importància generacional?

Diego: ¡Buf! Tant de bo Elige... arribi a suposar per a algú el que va suposar aquest disc de Los Planetas per a mi. Tant de bo, de veritat. Però que es digui això em sembla més una resposta a les ganes que té la gent que hi torni a haver un àlbum d’aquest nivell. I quan surti aquest àlbum, encara haurà de passar un temps abans que es pugui dir si ha sigut tan important.

Martín: De tota manera, això haurà de dir-ho la gent jove que no sap què va passar amb Una semana en el motor del autobús i que ara de sobte escolta aquest disc i veu allà una cosa que potser els remou i acaba sent important en les seves vides. Que ho digui un crític pureta... bé, ell pot tenir certa perspectiva i potser olora alguna cosa, però per a ell aquest no serà un disc de descobriment, no el viurà així.

Diego: Però que ho diguin els puretes també és acollonant, ¿eh? A mi altres coses que es diguin me la suen, però quan es diu això, buah, és de les poques coses que de veritat em fa vertigen.

¿Barcelona ha sigut una font d’inspiració en aquest disc?

Diego: A veure, és que quan poses el nom d’una ciutat en una cançó sembla que ho impregna tot, té un efecte potent. Al disc aquesta vegada no es diu la paraula Madrid i sí que surt Barcelona. I el videoclip de Misil, que per a mi és el més bonic dels que hem fet, reflecteix bé el que és sortir una nit per Barcelona. O almenys això és el que em diuen.

Martín: Però a part d’això, no sé en què més pot notar-se allò de Barcelona. ¿Ho dius a nivell musical? ¿No et sona tan madraca com els anteriors?

Em sona menys lololo.

Diego: Llançaré un triple com una casa: jo sento que a Madrid hi ha una cosa com més directa, més a la teva cara, i en aquest disc hi ha més aire, més... Barcelona. Bé, va, em callaré la puta boca [rialles].

Això de tenir una col·laboració de Rosalía i no donar-hi gaire bombo, ¿ha sigut per algun problema entre discogràfiques o alguna cosa així?Martín: Què va, no hi ha cap problema amb això.

Diego: Mira, al final això és un favor que ens fa Rosalía, que ens estén la mà. I si Rosalía ens allarga la mà no li agafarem el braç. Ella està en un moment de preparar el seu disc i de buscar una mica de calma. La calma abans de la tempesta. D’altra banda, pensem que el fet que canti al nostre disc ja és l’hòstia, estem molt contents, però tampoc volem posar-hi tot el focus perquè hi ha el perill que es mengi la resta del disc.

Fer col·laboracions com a forma de promoció és una cosa que està a l’ordre del dia.

Martín: Sí, però nosaltres no hi veiem gaire sentit. Si en un moment del procés creatiu pensem que, per exemple, a una cançó li pot anar bé una veu femenina, doncs ens ho plantegem. Però anar traient coses només per fer soroll i estar a les xarxes o no sé què, no hi entrem. A nosaltres ens agrada fer discos.

¿No els condicionen les noves maneres d’escoltar música? L’algoritme, les receptes per fer que una cançó acabi triomfant a TikTok...Diego: Això és una porqueria. El músic que fa cançons pensant en Tik Tok és com l’escriptor que es dedica a fer frases per a les tasses de l’esmorzar. És com aquesta tendència de treure només singles portada a l’extrem: pensar només en tornades que puguin enganxar-se. Per a mi és inconcebible. Això nostre no és cap broma, ¿saps?

Martín: Si fem música és perquè hi ha un moment originari en què ens adonem que ens agrada la música i ens agrada ajuntar-nos per fer-la. I em sembla un puto privilegi que hi hagi penya que vulgui pagar diners dels seus estalvis per venir als nostres concerts i comprar els nostres discos. Però deixar de fer el que ens agrada per agradar a més gent, ¿en què ens converteix? En uns tios que fan jingles per encàrrec. Jo vull fer música, no jingles.

Notícies relacionades

El reclam de Montserrat i l’enoturisme

Els llibres per llegir aquest any que acabem d’estrenar

El 16 de gener comencen la gira de presentació de Elige tu propia aventura. ¿Han preparat una cosa especial, a l’altura de l’ambició que reflecteix el disc?Diego: ¿Has sentit a parlar de la mitja part de la Superbowl? [rialles]

Martín: La veritat és que en la preparació d’aquesta gira hi ha un nivell d’exigència alt. Hi haurà sorpreses, sí. Portem tot el puto any menjant-nos el cap amb això.