Carlos Cuevas: "Estic molt orgullós d’haver començat a pilotar la meva carrera"

¿Com li ha anat el 2024?

Laboralment ha sigut el millor any, combinant teatre compromès i cine d’autor. He rodat cinc pel·lícules en català, castellà i anglès, i he fet dues temporades teatrals amb Jauría a Catalunya i a Madrid. Em venia molt de gust tornar al teatre, ho trobava a faltar, i ara estic assajant una altra obra, L’ herència. Tots han sigut projectes que he triat jo.

Fa poc també el vam veure amb un espectacle unipersonal de lectures del filòsof i poeta Thoreau. ¿Es repetirà?

Aquesta és la idea, però fins al juliol no tinc dates. Vaig estudiar Literatura i fer aquestes lectures era un somni que m’ha portat més feina de la que em pensava.

No para. ¡Quin ritme que porta!

Quan ets més xavalet hi ha coses que pots triar i d’altres que no tant. Ara ja estic pilotant la meva carrera i acostant-me al tipus de projectes que vull fer. És una cosa que em fa sentir molt orgullós, però no he tingut ni un dia de vacances. Estic molt cansat. ¡La trampa de la vocació és aquesta! Aquest estiu em volia agafar un descans, però em van oferir rodar a Grècia amb Willem Dafoe.

¿Què em pot explicar d’aquest film de Miguel Ángel Jiménez?

The birthday party es basa en una novel·la d’un autor grec que narra la festa que munta un multimilionari als anys 70. Jo soc un dels convidats. Fins aquí puc llegir.

El primer que s’ha pogut veure dels seus últims rodatges és ‘¿Es el enemigo?’.

És el film antibel·licista sobre Gila i la Guerra Civil, la primera de les cinc pel·lícules que vaig rodar el 2024. Després vaig fer amb Maria Ripoll el film basat en la novel·la de Milena Busquets También esto pasará, amb Marina Salas. I després vaig fer un cameo que no puc revelar. Després d’haver rodat a Grècia, em vaig ficar a Cowgirl, una pel·lícula d’autor protagonitzada per Isabel Rocatti.

Aquest 2025 també comença bé: està nominat als Gaudí per ‘El 47’, líder en candidatures tant als premis de l’Acadèmia Catalana com als premis Goya de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. I al febrer estrena al Lliure ‘L’ herència’, que és una premiada obra de Matthew López centrada en la comunitat gai del XXI que dura sis hores, tot un repte.

Ja coneixia l’obra i casualment el personatge que volia fer, el Toby, és el que em va oferir Josep Maria Mestres, el director. El Toby té un viatge espectacular durant les sis hores d’aquesta funció que és com una epopeia. Sembla una sèrie per la seva durada i evolució. L’Erik, el personatge que interpreta Albert Salazar, i el Toby són els protagonistes. Al primer acte, quan se celebra el 33è aniversari de l’Erik, som parella i passen moltes coses fins a arribar al final, coincidint amb el seu 40è aniversari.

Amb aquesta obra debuta vostè al Lliure.

¡I em fa molta il·lusió! És un teatre meravellós. El teatre és on més aprenc. En l’audiovisual aplico els aprenentatges del teatre, on et passes moltes hores assajant i estàs tota l’estona en on, no només quan t’enfoquen. A les taules t’has de treure les castanyes del foc i pots aprofundir molt. Però és molt sacrificat. Físicament i mentalment, el teatre és esgotador. Diria que més que un rodatge. Tot i que en el cine passes fred, calor, hi ha desplaçaments i treballes 12 hores al dia, també tens moltes pauses i hi ha jornades en què no rodes. Per això, si faig teatre vull que sigui una experiència transformadora i que el projecte sigui interessant pel que explica i per com ho fa. En el cas de Jauría és evident i en L’herència també perquè és una aventura, com pujar a una muntanya. ¡No hi ha gaires obres de sis hores!

Li han donat molts personatges gais. ¿Tem que l’encasellin?

En aquest país, quan alguna cosa va bé, et donen el mateix una vegada i una altra. Tots coneixem actors que sempre fan de policia o de dolent o d’heroi. A mi m’han ofert el mateix personatge gai moltes vegades i els he rebutjat. Però ara feia tres anys que no en feia cap, des de la sèrie Smiley, perquè he pogut triar entre un altre tipus de propostes que m’interessaven més. Depèn de l’actor rebutjar segons quins papers per evitar que l’encasellin. Jo no vull acomodar-me en una nota, sinó tocar moltes tecles i estils. No vull encasellar-me, sinó explorar.

¿Té algun objectiu de cara als 30 anys?

En la trentena començaré a dirigir o produir. Ja estic amb reunions i idees, perquè com a actor expliques les idees d’altres, i jo, que tinc una mirada crítica, vull donar el meu punt de vista, sigui dirigint, produint o escrivint.

¿Com tria els projectes?

En els últims anys només formo part de coses que em venen de gust, les que jo veuria com a espectador. Quan llegeixo un guió em pregunto: ¿Pagaria per veure això? ¿Ho recomanaria a la gent que estimo? ¿Li diria a la gent que admiro que vingués a veure’m? I aspiro tant a liderar projectes com en L’herència, on tinc un rol protagonista, com a participar com a secundari, com en El 47.

¿Què és el que més li va interessar d’aquest film?

Exoplicar una història que dignificava el moviment migratori dels anys 70 de gent que arribava a Barcelona des d’altres llocs d’Espanya. És un mirall del que passa avui amb gent vinguda d’altres països, d’altres ètnies i religions. El 47 dignifica la idea de l’acollida i de la convivència, una paraula que prefereixo a integració. A més, és una història obrera que dignifica el moviment sindical i la lluita veïnal a la perifèria de Barcelona. Jo també vinc d’allà, de Montcada i Reixach, i em tocava en l¡àmbit personal.

Notícies relacionades

Montatore converteix en còmic cançons de Talking Heads

‘Paquita’ il·lumina les festes parisenques amb el seu aire castís

I el paper que fa és el d’un jove Pasqual Maragall, abans de ser alcalde.

Estic superorgullós d’haver format part d’El 47. Quan em van oferir el paper, vaig rebutjar ser protagonista en un altre projecte per fer aquest secundari perquè m’interessava el que explicava aquesta pel·lícula, els actors i el director.