Infància i memòria rere el teló d’acer

A l’altra banda, el mateix de sempre: l’esgarrifança quotidiana, l’opressió com a moneda de canvi i l’imperi de la delació de la Securitate, la temible policia secreta de Ceaucescu. Memòries sepultades sota la runa del comunisme que treuen ara el cap gràcies a títols com La casa limón, llibre en el qual Oproae evoca la seva infància a la República Socialista de Romania i fa les paus amb el seu passat. «No tota la literatura ha de sortir de la ferida, però en el meu cas hi té alguna cosa a veure», reconeix l’escriptora i traductora establerta a Catalunya des de 1998.

Anys abans, quan tot just en tenia 17, Oproae enganxava l’orella al transistor i sintonitzava les emissions de Ràdio Europa Lliure per descobrir a L’actualitat romanesa que alguna cosa estava a punt de canviar. I de quina manera. «Empieza a prestar atención solo cuando eschucha a un testigo ocular que explica que hace dos días había miles de manifestantes y que consiguieron entrar a la sede del partido sin que el ejército o la policía les haya detenido», llegim a la novel·la.

Desembre de 1989. Una revolució a la cantonada i un llibre que acaba just quan el comunisme es desploma. «Fins aleshores, vivies aquesta realitat com si fos l’única, tot i que sabessis que hi havia alguna cosa més. Com a nen, no hi havia cap comprensió, perquè els adults tampoc t’explicaven res del que passava», recorda.

Anys després, va ser precisament una pregunta de la seva filla Stela després d’un viatge familiar al seu país d’origen («Mama, ¿d’on va caure el comunisme?», li va dir) el que va portar la també poeta a fer memòria, burxar en els seus vells diaris i desenterrar records que no comptava a convertir en material literari. «Jo no vaig planejar aquest llibre, per a mi també va ser una sorpresa», assegura.

Al retrovisor, esperonant el passat, un Estat policial sempre altera i un ensorrament físic que anticipa aquesta altra caiguda que estava per arribar. «Los que en nuestro país se preocupan por la gente nos han canviado la casa limón por un piso en un bloque de color gris que papá detesta. Un piso que el padre llama una caja de cerillas», escriu Oproae.

Aquesta casa que, com tantes d’altres, el règim de Ceaucescu va arrasar perquè tothom visqués de la mateixa manera en blocs de pisos idèntics, funciona per a l’escriptora com a perfecta metàfora del que podria haver sigut i mai va ser. «El comunisme podria haver sigut una cosa meravellosa si la naturalesa humana fos una altra», sentencia una autora que ha escrit La casa limón en castellà perquè, assegura, el romanès encara li dol massa. «No puc escriure perquè no vulgui, sinó perquè no puc. Quan va néixer el meu fill, que ara té 21 anys, li parlava en romanès, però llavors va morir la meva mare i va ser un cop tremend; em vaig enfadar amb el món, amb el país i amb la llengua», recorda.

Albània

El mateix camí que ha pres ara Oprae, aquest acostar-se a la Romania comunista i postcomunista des d’una mirada infantil, el van seguir abans Hertha Müller, Norman Manea o Mircea Cărtărescu, i el comparteixen ara autores que també han narrat les raneres de la mateixa època als seus llibres més recents. És el cas de Lea Ypi (Tirana, 1979), crescuda en la mentida i, pel seu propi bé, en la suposada adoració al líder suprem albanès Enver Hoxha, i enfrontada a aquell passat a Libre. El desafío de crecer en el fin de la historia, assaig històric i autobiogràfic que il·lumina l’enfonsament del règim comunista a Albània, últim bastió de l’estalinisme a Europa. «Mai em vaig preguntar el que significava la llibertat fins al dia en què vaig abraçar Stalin», escriu Ypi a les primeres pàgines d’un llibre que, publicat per Anagrama l’any passat, ressegueix també el traumàtic pas del país al capitalisme i la seva posterior fallida.

Un tempesta perfecta de crisis encadenades que a un altre autor, l’hongarès Attila Veres (Nyíregyháza, 1985), li serveix per explicar la complexa i confusa realitat sorgida després de la caiguda del comunisme a Hongria. «No diria que vaig veure caure el comunisme, perquè tenia quatre anys o alguna cosa així, però sí que recordo haver crescut en un ambient d’agitació, en un món que s’acabava d’enfonsar i que no s’havia aconseguit reconstruir», resumia Veres, autor de l’esborronadora antologia de contes Negro tal vez, al seu pas el mes de novembre passat pel Festival 42 de literatura fantàstica.

«Han passat anys, hi va haver una generació d’escriptors que va escriure des de la dissidència; una altra que ho va fer de seguida, amb certa urgència i una intenció de denúncia; i ara els que escrivim ho fem sobretot des d’una espècie de nostàlgia, però no per trobar a faltar aquest règim absurd, sinó pel país i les persones», explica Oproae per mirar de resumir una tendència que travessa la literatura europea i arriba també fins a Buenos Aires, on Natalia Litvinova (1986), escriptora bielorussa establerta a l’Argentina des que tenia 10 anys, ha donat forma a Luciérnaga, premi Lumen de novel·la 2024 i evocació d’una infància tòxica i radioactiva a pocs quilòmetres de la zona zero de Txernòbil.

Notícies relacionades

Montatore converteix en còmic cançons de Talking Heads

‘Paquita’ il·lumina les festes parisenques amb el seu aire castís

«Los primeros años de mi vida coincidieron con la recesión económica y el fin de la Unión Soviética. En los almacenes desaparecieron el jabón, los corpiños, el papel higiénico, el aceite, los pañales, la leche. Las góndolas de licores y conservas se llenaron de repollos y los mercados se transformaron en un huerto arrasado. La vida se convirtió en una extensa fila de espera; a cada familia se le entregaban cupones para los productos que podían adquirir cada mes, los más valiosos eran los de los cigarrillos y el alcohol», escriu Litvinova al començament d’una novel·la d’exili, memòria i famílies aixafades pel silenci.

Una novel·la que, com La casa limón, ve a contrarestar el rigorós silenci administratiu i social que sembla haver-se institucionalitzat a molts països renascuts rere el teló d’acer en la dècada dels noranta. «El mes de maig passat em van convidar a llegir poemes a un institut de Romania i, com que vaig veure que la poesia no els interessava massa, els vaig llegir el fragment de la novel·la de la demolició de la casa, que just era el que tenia traduït. Va ser molt interessant, perquè els estudiants em deien que alguna cosa els sonava però que no sabien gaire bé què va passar. Hi ha hagut una espècie d’amnèsia col·lectiva i molta gent no té gaire clar qui era Ceaucescu o què passava exactament al país», il·lustra Oproae.