La inquietud que bullia la nit de Reis
D’entre els regals que van portar ses majestats d’Orient, els qui rares vegades atenien les peticions concretes de la carta, recordo una petita màquina per fer cotó de sucre –es va atrotinar al cap de poc temps– i d’una farmaciola d’infermera amb la seva xeringa, fonendoscopi i termòmetre de pega. Hi va haver altres joguines en la infància del desenvolupisme, per sort, però més que la materialitat d’un objecte o altre la memòria atresora sobretot l’atmosfera de la nit de Reis, l’expectació desbocada, el pa dur per als camells, les copes de conyac Terry per als mags, les sabates a la finestra, el cor a mil, bum bum bum, el precari intent de sucumbir la son perquè, en cas de trobar-nos desperts, Gaspar, Melcior i Baltasar passarien de llarg. La impaciència perquè es fes de dia d’una vegada. Quanta intensitat, quanta inquietud bullia en l’espera. Moments irrepetibles. El que compta és la il·lusió; així es titulava un dietari formidable d’Ignacio Vidal-Folch.
Recordo també el conte de Pinotxo, el nen de fusta al ventre de la balena, amb il·lustracions de Walt Disney, i altres títols que van arribar després, perduda ja la llavor de la innocència. Llibres, llibres, sempre llibres i ocells volanders al cap. Un conegut, per cert, ha fet que m’adoni que aquest any acabat d’estrenar es compleix el centenari de dues novel·les magnífiques: El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, i La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, publicades totes dues el 1925 amb tot just un mes de diferència; la primera a l’abril, la segona al maig. Dues festes de l’elit social: una a la mansió de Jay Gatsby, a Long Island; l’altra, a aquesta vora de l’Atlàntic, la que Clarissa Dalloway organitza al seu domicili londinenc. Dos amors contrariats per la barrera insalvable que interposen els diners i la classe social: Gatsby, un noi modest, enamorat de Daisy, una bonica hereva, una papallona que voleteja indiferent i superficial; i Clarissa, una dama de llinatge que prefereix un matrimoni per interès amb un diputat conservador a la passió que anys enrere li havia despertat Peter Walsh.
Notícies relacionadesPerò el gran tema dels dos textos és el desencant. Desengany amb la vacuïtat del son americà, amb la realitat que s’amagava després de l’enganyós ball de màscares dels bojos anys 20, l’era del jazz i la llei seca. Decepció i alienació de la classe alta davant el canvi de valors de l’antiga Anglaterra imperial i la urpada que va suposar la Primera Guerra Mundial.
El final de la novel·la de Scott Fitzgerald és trist, melancòlic però alhora boniquíssim. El narrador, Nick Carraway, ens revela a la fi la raó de ser del seu elusiu protagonista: Gatsby creia en la llum verda en l’extrem de l’embarcador, creia en el futur lluminós que any rere any s’allunya de nosaltres. Ens esquiva, però no importa, demà correrem més de pressa. "I així continuem vogant, com pots contra el corrent, arrossegats incessantment cap al passat". El que compta és la il·lusió, la llum verda, mantenir viva la flama de l’anhel. Com a la nit de Reis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
