"És necessari el silenci, més encara en el futur"

Malgrat esquivar tossudament el focus, Mario Satz (Coronel Pringles, Buenos Aires, 1944) és un mestre de pensament. Filòleg, poeta, traductor i cabalista, llegir-lo (i escoltar-lo, si és possible) és viatjar cap a dins i experimentar una guspira de llum, adonar-se que mirem llocs equivocats, veure que la salvació és a prop de cada un. En el seu últim llibre, El rostro y sus máscaras (Acantilado), explora la història i el misteri del rostre humà.

¿Vostè ha portat moltes màscares?

Crec que mai m’he desemmascarat. No m’interessa l’autobiografia.

Comparteixi’n un trosset.

La meva vida és la d’un jove argentí de família jueva treballadora i d’alguns amics excepcionals que em van ajudar a pensar, dels quals en sobreviu un. Dels 6 als 14 anys, vaig descobrir el barri, els amics, la natura. El que va venir després va ser un calvari. El meu pare volia que fos enginyer, i no podia dir-li que no, perquè l’adorava. Vaig perdre molt temps, i després em vaig llançar a viure, a viatjar. A Nova York vaig treballar de cambrer i joier, i a París, d’ajudant d’escultor.

¿Quan li va agafar el gust a estudiar el que s’amaga?

Sempre em va interessar la poesia, els textos sagrats de la humanitat, místics com Sant Joan de la Creu, i a això es va afegir l’afició per les ciències naturals. Tots els processos en la recerca de la veritat són lents, però totes les revelacions importants són sobtades.

Expliqui-me’n una.

Als 22 anys em vaig trobar a Lima amb una dona excepcional, que era una mica més gran que jo, de pare hongarès i mare indígena. Estar amb ella era com entrar per una porta giratòria a uns grans magatzems. Em preguntava si d’altres se l’havien creuat també. Jo venia de dormir tres nits al Machu Pichu, on vaig tenir un somni absolutament fantàstic. Però no m’interessa seguir en el terreny personal...

Estudiant l’esperit, ¿ha trobat alguna cosa capital?

Crec que és una benedicció tenir una herència: la de la tradició bíblica. Contràriament al que diuen molts crítics del judeocristianisme, no es pot descartar una cosa de la qual sorgeixen els místics, les catedrals, Bach. Ara bé, cal anar-ho a buscar.

¿Com?

El mestre Baal Shem Tov deia que un home que no tingui una hora per dedicar a si mateix durant tot el dia no mereix ser anomenat ésser humà.

N’ha dedicat unes quantes a la Càbala, de la tradició mística jueva.

La Bíblia és un tauler on les peces alfabètiques es mouen com en els escacs. Es combinen i es produeixen acostaments subterranis que de sobte afloren. Fa un parell d’anys vaig descobrir que la paraula cel (shamaim) té la mateixa guematria –valor numèric– que home i dona junts. O sigui, que el cel, per ser, ha de desdoblar-se en el femení i el masculí, i el masculí i el femení, per arribar al cel, han d’unir-se entre si. Si ho hagués sabut de més jove, hauria comès menys errors...

Ai, l’amor.

Soc bastant reservat –emocionalment també–, però l’únic veritablement important és l’amor. Walt Whitman deia que qui camina una milla sense amor, es dirigeix al seu funeral embolicat en la seva mortalla. Però es requereix molta valentia per insistir en l’amor quan el món s’enfonsa en el desamor.

En aquesta estrena d’any, ¿quina por i quina esperança té?

Amb dues guerres terribles en marxa, temo el perill d’un desastre atòmic, però m’esperancen els avenços en medicina i crec que la IA portarà coses positives. Tot i que les possibilitats de millora de la humanitat no vindran per la tecnologia, sinó per la comprensió. Però ja que no m’interessen les multituds defenso la meva individualitat fins al final. Jules Verne amb prou feines va sortir de casa seva i va descriure com seria el futur 50 anys després. El seu aïllament va servir per fer una obra que va entretenir milers de persones i va donar coneixement.

Tot i així, ¿què necessitem col·lectivament més que res?

Silenci. En el futur encara serà més important. Fa moltíssims anys Yehuda Menuhin i Ravi Shankar van proposar sense èxit que la Unesco reconegués un Dia Universal del Silenci. I el remei està sempre ben a prop de la malaltia. A les ucis fan el mateix que els grans sants a l’Himàlaia: aïllar-se i treure de les profunditats els recursos per acabar la cura. Amb el silenci aconsegueixes entrar en les profunditats de tu mateix i deixar que les cèl·lules viatgin al centre i comencin a teixir la seva regeneració.

Notícies relacionades

Montatore converteix en còmic cançons de Talking Heads

‘Paquita’ il·lumina les festes parisenques amb el seu aire castís

Des de la serenitat.

Sense serenitat, la felicitat no és aigua potable. Buda diu: "No facis patir els altres ni pateixis tu mateix en la mesura possible». Això ja és la meitat del camí.