Montatore converteix en còmic cançons de Talking Heads

El primer que es veu, gairebé que se sent, a Si bailáis, entenderéis mejor las letras (ECC), és l’àgil gambada de David Byrne camí de l’escenari del Pantages Theatre de Los Angeles i un radiocasset idèntic que comença a escopir la base de Psycho killer al començament de Stop making sense. Sembla que, vinyeta a vinyeta, Lorenzo Montatore (Madrid, 1983) hagi de calcar el llegendari concert-documental de Jonathan Demme, però no. Perquè n’hi ha prou amb girar la pàgina i, hop!, trobem el dibuixant, pur nervi i traç trontollós, sacsejant-se al ritme de Talking Heads. Serrell amb vida pròpia, ulleres de pasta en precari equilibri i braços travessats per l’esperit indomable d’I zimbra o Life during wartime. Una biografia amb autobiografia, banda sonora i vida gairebé pròpia.

"Jo considero que he acabat de disfrutar una cosa que m’agrada molt quan l’he compartit", explica Montatore, que a més de predicar la bona nova sobre David Byrne ("líder ballador, tio orgullós"), Tina Weymouth ("almirall del ritme sincopat"), Chris Frantz ("bateria somrient") i Jerry Harrison ("permanent il·luminat, arrissador de guitarres i teclats"), explora aquí la seva pròpia relació, íntima i personal, amb la banda novaiorquesa. "M’ho emporto al terreny emocional, que és pràcticament el del meu vincle amb ells", relata.

Un infart i una cançó

Res millor per entendre’l que avançar fins al capítol 12 del còmic, en el qual el dibuixant evoca l’infart que va tenir fa tres anys. Doble bypass coronari i la música de Talking Heads com a improvisat bàlsam. "Era a l’uci, perquè a més això em va passar en plena pandèmia, i des que em despertava fins que m’adormia l’únic que feia era mirar al sostre. Així que un dia em va venir tota la depre i, per intentar animar-me, una auxiliar em va preguntar que quin era el meu grup preferit, i em va sortir Talking Heads. Va buscar el nom a YouTube i la primera cançó que li va sortir va ser This must be the place, que no és que aquesta sigui la meva preferida, però va ser un gest molt especial", explica.

Si bailáis, entenderéis mejor las letras queda clar, no és un còmic habitual, i encara menys vol tenir una semblança canònica amb els autors de Remain inlight. De fet, és una reinterpretació en blanc, negre i vermell del cançoner dels novaiorquesos i una revisió de la seva ona expansiva emocional. Un fan art amb què Montatore dona forma a una frase en què el també dibuixant Antonio Hitos assegura que "els còmics són musiqueta". "Al final, els còmics tenen a veure més amb el ritme. Estàs traslladant temps a espai i això t’obliga a dibuixar marcant un ritme", concedeix el també autor de La mentira por delante, biografia il·lustrada de Francisco Umbral, sobre un còmic que entrellaça història, autobiografia i pura ficció. D’això últim s’encarrega Cabecita, "caminador de la distopista" que Montatore confia a convertir en alguna cosa així com el seu segell d’autor, el seu personatge fetitxe.

Caps parlants

Després, afegeix, hi ha les picades d’ullet, les llaminadures que no podia deixar d’utilitzar. El títol, per exemple, és una traducció lliure d’una cosa que David Byrne va dir durant un concert i que resumeix les propietats humanístiques i recreatives de la música de Talking Heads: ballar com un dement i sentir-se la mar d’intel·ligent alhora. L’acudit és que Si bailáis, entenderéis mejor las letras són 130 pàgines gairebé sense text, només títols de cançons encapçalant cada capítol.

"Que siguin sobre uns caps parlants que no parlen és una barrabassada, però també té a veure amb els mateixos Talking Heads. Stop making sense n’és un bon exemple. Crec que Byrne diu una frase al principi i la resta són les cançons tal qual. I, no obstant, t’està explicant la història de la banda, del rotllo maqueter en el moment més àlgid, el conat de separació quan Byrne surt de l’escenari i toquen Tom Tom Club... És un exemple clar que es pot explicar una història de moltes maneres, sense necessitat de diàlegs", assenyala.

Epifania escolar

Notícies relacionades

10 tallades de cabells en tendència

Bad Bunny es vesteix de rei d’Orient i estrena nou disc

A l’espera d’aconseguir que el còmic acabi en mans d’algun integrant de la banda ("ja els vaig dir als meus editors que això els havia d’arribar d’alguna manera, que ja veurien ells com se les apanyaven", assegura), Montatore sí que ha aconseguit reprendre el contacte amb el professor que li va descobrir la música dels novaiorquesos. En realitat, matisa l’artista, el primer cop que va sentir una cançó del quartet va ser a la pel·lícula La revancha de los novatos, però no va ser fins que va arribar aquell providencial casset que va saber que el que sonava era Burning down the house.

"Aquest profe va veure que jo tenia interès en la música i em va gravar un munt de cintes. De fet, la primera que em va gravar era de Brian Eno. Jo devia tenir 14 o 15 anys i, és clar, de sobte em va explotar el cap. Era música d’un altre planeta", recorda. Ara, dècades després d’haver-se perdut la pista mútuament, Si bailáis, entenderéis mejor las letras els ha tornat a posar en contacte. "Al final vam parlar amb l’institut, el van localitzar, i l’altre dia em va passar una cançó de Biznaga per veure si m’agradava. Té 75 anys i diu que el seu grup preferit és Fontaines D. C.", celebra.