‘Paquita’ il·lumina les festes parisenques amb el seu aire castís

Paquita, un ballet de dos actes amb coreografia de Joseph Mazilier i música d’Édouard Deldevez i Ludwig Minkus, té una història particular: després d’estrenar-se a París el 1846 va caure en l’oblit fins que Minkus va introduir el 1882 una sèrie de peces que han sobreviscut fins avui, concretament els famosos Pas de trois de Paquita i el Grand pas classique, que sovint s’inclouen en les gales per la seva complexitat tècnica i innegable bellesa. El ballet, però, molt rarament es programa sencer.

El 2001, el coreògraf Pierre Lacotte (1932-2023) va exhumar Paquita per encàrrec del Ballet de l’Opera de París en un exercici d’arqueologia, i és aquesta producció la que s’ha programat aquestes festes a l’Opéra Bastille. Feia més de 10 anys que no es podia disfrutar a París d’aquesta obra tan teatral que inclou extensos passatges amb pantomima i que representa tot un repte per a qualsevol companyia perquè inclou nombrosos quadros de grup amb coreografies enrevessades, així com variacions que requereixen un domini de les puntes i una rapidesa que fan perdre l’alè.

Certament, el llibret de Paul Foucher i Joseph Mazilier presenta una història inversemblant que sembla una excusa per celebrar simplement la dansa i per a més lluïment dels intèrprets. Ambientada en l’ocupació napoleònica d’Espanya, té com a protagonista la Paquita, una gitana òrfena enamorada d’un oficial francès a qui salva d’una emboscada mortal. La Paquita salva el seu enamorat i, com que és de sang noble (tot i que ho ignorava), finalment es poden casar. Aquí som lluny de les heroïnes romàntiques que s’esllangueixen dels ballets romàntics com per exemple Gisèle.

El personatge de Paquita, que va ser interpretat amb una mestria sorprenent per la primera ballarina Inès McIntosh en la funció del 2 de gener, va creixent en expressivitat a mesura que la història avança, la qual cosa es reflecteix en variacions cada vegada més complexes i elaborades, amb una gran quantitat de girs, petits salts amb bateria i equilibris diversos.

El mite de l’Espanya salvatge

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Algunes de les escenes que més llueixen en aquest ballet que explota el mite romàntic d’una Espanya salvatge poblada per toreros, gitanes i bandits –i que s’inspira en balls folklòrics com la jota– són el Ball de les capotes del primer acte, amb 12 ballarins de vestits de torero sobre l’escenari, i també el vals del segon acte, ja en un entorn de decorat palatí amb les ballarines que s’entrecreuen vaporoses en grand jeté alçades pels seus partenaires, sense oblidar la simpàtica masurca que interpreten els nens de l’Escola de Dansa de París davant la mirada embadalida dels espectadors.

Avui dia, quan la clàssica es deixa obnubilar massa per les proeses físiques de la gimnàstica, un ballet històric com Paquita, més florit que circense, ens recorda que la dansa és una altra cosa que fer pujar cada vegada més amunt les cames, que es tracta de coordinació i de gràcia, de donar fluïdesa i sentit al moviment, i de tot això van donar una lliçó en conjunt els ballarins de la companyia nacional francesa, de qui no podrem agrair mai prou la feina que fan de recuperar i preservar el llegat clàssic.