Los Sírex, 65 anys de viatge en cinc estacions

El grup barceloní, un prodigi de longevitat en el món del rock, celebra el seu insòlit aniversari amb dues actuacions a Barcelona (el 10 de gener, a la Sala Apolo) i Madrid (el 7 de març, a la Sala But).

Los Sírex, 65 anys de viatge en cinc estacions
5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Enmig de la conversa, sona al telèfon mòbil d’Antoni Miquel, àlies Leslie (Barcelona, 1944), el riff de guitarra de Johnny B. Goode per anunciar una trucada de Josep Fontseré. Leslie (veu) i Pepe Fontseré (guitarra rítmica) són els dos supervivents de la primera formació clàssica de Los Sírex, el grup barceloní que aquests dies està preparant els concerts de celebració del seu 65è aniversari (el 10 de gener a la barcelonina Sala Apolo i el 7 de març a la Sala But de Madrid). Ho heu llegit bé: 65è aniversari. Si Los Sírex no són la banda de rock-and-roll més longeva del planeta, poc els falta. "Es veu que hi ha un grup que ens segueix els passos que es diu Rolling Stones", comenta el cantant entre rialles. Los Sírex van néixer el 1959, tres anys abans que els Stones. Des d’aleshores, tret d’una parada tècnica a mitjans dels 70, el tren no ha deixat de funcionar. "I el trajecte seguirà mentre tinguem salut i la gent ens vingui a veure", anuncia Leslie, que, tot i que assegura no ser nostàlgic, s’avé a rememorar algunes de les seves vivències a les estacions que han tingut més importància en l’incomparable viatge de Los Sírex.

El Pinar (1961)

En aquesta modestíssima sala de ball del Poble-sec van esmolar les seves primeres urpes alguns dels grups pioners del rock a Barcelona: Los Sírex, Los Mustang, Los King’s Boys, Los Gatos Negros, Lone Star i, una mica més endavant, Los Salvajes i Los Cheyenes. "El Pinar era el lloc més canalla de Barcelona –relata Leslie–. Era com un garatge amb sostre d’uralita. Amb 16 anys, hi anàvem cada diumenge al matí, trèiem els cotxes, llançàvem serradures per tapar les taques d’oli i ho muntàvem tot per actuar a la tarda. Llavors encara no teníem ni vestits ni res, anàvem amb texans negres i jaquetes de cuir. Allí tothom anava disfressat de Makinavaja. El que he vist a El Pinar no ho he vist a cap altre lloc. A El Pinar va venir un dia el director de la pel·lícula Superespectáculos del mundo [Miguel Iglesias Bonns] i ens va veure tocar el Be bop a lula i li va demanar al mestre Josep Solà que fes una cançó com aquesta, però en castellà. Solà em va convidar a casa seva i allí, ell tocant el piano i jo improvisant una lletra, vam fer en cinc minuts Muchacha bonita". Va ser el primer disc del grup.

San Carlos Club (1964)

Local situat al número 137 del carrer Gran de Gràcia i regentat per Pere Saus que entre el 1963 i el 1970 es va convertir en un dels llocs més emblemàtics de l’escena pop de la ciutat. Que Los Sírex li dediquessin una de les seves millors cançons (adaptació de Route 66 de Bobby Troup) va contribuir no poc a la seva llegenda. "Quan vam tornar a Barcelona després de passar una temporada tocant a Calella, uns universitaris ens van proposar actuar en una festa que feien al Bar Estadio un diumenge al matí. Era un bar amb un futbolí on anava la gent gran a jugar al dòmino i a les cartes. Els xavals aquells es van inventar allò d’anomenar aquelles festes San Carlos Club, i s’omplien sempre. I Pere Saus, que era superintel·ligent, va dir: "Això ja ho puc fer jo". I va enviar a prendre per cul el futbolí, el dòmino i les cartes i va muntar una sala en condicions, i allí anàvem a tocar cada dijous. Un dia érem a l’estudi i vaig veure el Pepe amb el primer elapé dels Rolling Stones, i hi havia Route 66. I, mentre aquests treien els acords, se’m va acudir la lletra del San Carlos i, pam, allí mateix la vam gravar. Quan la va escoltar Pere Saus, va començar a pixar colònia. ¡Li havíem fet un himne!".

Plaça Monumental (1965)

El 1965, la fama de Los Sírex es va estendre a tota la Península gràcies a dues cançons que el grup havia gravat de mala gana: Qué bueno, qué bueno i La escoba. Entre un pelotazo i l’altre, el grup va participar com a teloner en el concert que els Beatles van fer a la plaça de toros Monumental de Barcelona el 3 de juliol d’aquell any. "¿Per què ens van elegir a nosaltres? Doncs perquè no ens vam ensopir. Els Beatles eren el grup més important del món i tenien les cançons més boniques, però aquí gairebé tots els grups es van tornar tontos i van voler ser com ells. I nosaltres, no. Vam sortir a actuar amb un esmòquing comprat a terminis i vam tenir un èxit de puta mare, tot i que el so era penós. Als Beatles els vam veure començar el Twist and shout, però després ens en vam haver d’anar perquè aquella nit teníem un altre concert a Cornellà".

Palau dels Esports (1978)

Notícies relacionades

Després d’una gira per Amèrica juntament amb Marisol, Leslie va decidir abandonar Los Sírex i el 1971 el grup va obrir un parèntesi de silenci de gairebé set anys que es van tancar quan el promotor Gay Mercader els va proposar tornar als escenaris. "El Gay em va dir que havíem de tornar perquè a tot Europa hi havia un tuf que les bandes dels anys 60 tornaven a triomfar. Els vaig trucar, i ells, encantats. Ens va proposar tocar dues hores al Palau dels Esports, però, com que no teníem un repertori tan llarg, li vaig suggerir que parlés amb Los Mustang, amb Los Gatos Negros i amb Los Cheyenes, i d’allí va sortir el festival Hasta Luego, Cocodrilo. Vam fer bingo. Quan el Gay va entrar al camerino per felicitar-nos, ens va dir: ‘A partir d’ara comença la vostra carrera’. D’això fa 46 anys i ja no hem parat".

Sala Apolo (2025)

Amb la seva presència en festivals com el Rockin’ Race de Torremolinos i l’Azkena Rock de Vitòria, Los Sírex han sumat a la seva base de seguidors una nova generació d’aficionats al rock-and-roll. Per segellar aquesta trobada amb un públic rejovenit, el grup celebrarà el seu 65è aniversaris a les sales Apolo i But acompanyats per músics amics i admiradors (a Barcelona tindran com a convidats Pere Gené –Lone Star–, Carlos Segarra, Manolo García i Sabor de Gràcia). "Això que ens està passant és com un reconeixement a tota la nostra trajectòria –apunta Leslie–. Em sento molt estimat, que és millor que ser valorat. Des del punt de vista institucional no se’ns ha donat valor. Ni a nosaltres ni a ningú. La música que fem sempre s’ha mirat amb menyspreu. Però vam ser nosaltres i altres grups de la nostra època els que van obrir les portes i les finestres perquè en aquest país es comencés a respirar aire fresc".