Demi Moore s’arrenca l’etiqueta

Quaranta-cinc anys ha esperat la intèrpret de 62 per reivindicar-se amb un premi de prestigi i treure’s de sobre l’etiqueta. Tenia la fama i els diners, però no la glòria ni el respecte. Així de cruel és el cine. Una estrella pot aconseguir el favor del públic, protagonitzar escenes que fan història popular, ser part fonamental d’una indústria que alimenta molta gent, copar les revistes i inauguracions o ser imatge de les firmes de moda més prestigioses, però alhora viure amb l’autoestima minvada perquè ningú espera d’ella res d’autèntica qualitat. Demi Moore, encasellada en el paper de mediocre.

Icona de les últimes dècades del segle passat per títols com Ghost, superèxit de 1990, Una proposició indecent i La teniente O’Neil, va copar titulars per firmar una suma milionària a canvi de la seva participació en l’horrorosa Striptease. Aquella pel·lícula li va valer un premi Razzie (l’anti Oscar) i un sobrenom vexatori Gimme More (dona’m més), en al·lusió a les seves elevades pretensions econòmiques. Una avançada al seu temps: avui dia no es critica cap dona per voler cobrar el mateix que el seu company de repartiment masculí, o més que ell, si qui té èxit i protagonisme és ella. Per desgràcia, de la seva filmografia del segle XXI gairebé res val la pena.

Tirania de l’edat

Notícies relacionades

La contaminació a l’Imperi romà va reduir el quocient intel·lectual

El Tradicionàrius viatja a les músiques del Mediterrani

Sempre m’ha fascinat Demi Moore perquè a les fotos sembla més jove que les tres filles que va tenir amb Bruce Willis i que ja l’han fet àvia. Ella mateixa ha explicat la pressió que ha patit per mantenir una imatge divina i rutilant a base de dietes aprimadores, bòtox i cirurgia. A més, es va casar, per tercera vegada, amb un home 16 anys més jove, l’actor Ashton Kutcher, i això la va fer aparèixer durant una dècada en els casposos reportatges de dones grans que enamoren xavals. De la tirania de l’edat precisament parla The substance, la cinta de terror corporal que va acaparar aplaudiments al Festival de Cannes, que va guanyar el guardó al millor guió i que ha permès a Demi Moore guanyar l’altre tipus d’estrellat que anhelava, el reconeixement de la crítica. La directora del film, Coralie Fargeat, va confiar en les seves possibilitats com a actriu i la va fer ressuscitar: mai s’ha de menysprear el poder d’una bona mirada cap a una congènere. I així, la diva hollywoodiana que sempre s’ha fet veure 20 anys més jove, encarna, esplèndida, una celebritat de cinquanta que pretén que el temps corri en la direcció contrària, i per a això arriba a extrems esborronadors.

Globus d’Or en mà, Moore va transmetre un missatge poderós: "En aquells moments en què creiem que no som prou llestos, guapos, prims o exitosos... Una dona em va dir: ‘Que sàpigues que mai seràs suficient. Però pots saber el que vals si pares de mesurar-te". Mai és tard per acceptar-se i explorar sense complexos ni prejudicis els anys que queden per viure. Tant de bo l’univers la premiï amb nous papers interessants de dones de la seva edat.