La reinvenció de Demi Moore

A mitjans dels 90 va ser la intèrpret més ben pagada de Hollywood; ara acaba de guanyar el primer premi de tota la seva carrera, el Globus d’Or pel seu treball en la pel·lícula de Coralie Fargeat ‘The substance’, just a les portes d’unes nominacions als Oscars en els quals segurament també estarà present.

Demi Moore posa amb el Globus d’Or per ‘The substance’, diumenge passat a Beverly Hills.  | MARIO ANZUONI / REUTERS

Demi Moore posa amb el Globus d’Or per ‘The substance’, diumenge passat a Beverly Hills. | MARIO ANZUONI / REUTERS

4
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Demi Moore va fer la seva primera aparició cinematogràfica el 1981 en el drama Choices, una pel·lícula que avui ningú recorda. Un any després ja era la protagonista femenina de Parasite, un producte de terror de sèrie B i en 3D realitzat per Charles Band. Després d’alguns treballs en televisió va arribar la seva primera cinta important, Lío en Río (1984), una comèdia estival de Stanley Donen en la qual va encarnar la filla adolescent de Michael Caine. I el 1985 s’estrenava el seu primer treball realment recordat dins d’un repartiment molt generacional i coral, el de St. Elmo’s, punt de trobada, el coming of age dels vuitanta de Joel Schumacher en el que va treballar amb Rob Lowe, Emilio Estévez, Allie Sheedy i Andrew McCarthy, formant el brat pack (la colla de mocosos) de l’època conegut per les seves pel·lícules i pels seus excessos en la vida privada.

Han passat 40 anys des d’aquell film i Moore recordava, la matinada de diumenge passat, al rebre el Globus d’Or per la seva interpretació a The substance, que aquest era el primer guardó que obtenia en tota la seva carrera. Va explicar que s’havia rebel·lat contra els elements, ja que en aquells primers temps un productor havia profetitzat que mai tindria un reconeixement real com a actriu perquè treballava en "cine de crispetes". Tindria èxit econòmic, però no reconeixement artístic, va voler dir.

Un moment molt baix

No hi ha cap actriu o actor de Hollywood que en algun moment no hagi fet cine comercial i crispeter. Però, en el seu discurs, Moore va recordar que estava en un moment molt baix –la malaltia del seu exmarit Bruce Willis, amb qui manté una bona relació i a qui ha ajudat i cuidat, no millorava el seu estat d’ànim– quan li va caure el guió "màgic, atrevit, valent i molt boig" de Coralie Fargeat de The substance, i va entendre llavors que, si feia la pel·lícula, no estava acabada.

Moore té en la seva carrera molts films comercials, com Julia Roberts, Sandra Bullock i Meryl Streep. Però també ha protagonitzat No som àngels (un guió de David Mamet, vaja), la nova versió de La lletra escarlata de 1995 o la tinenta O’Neil del film homònim de Ridley Scott, i ha treballat a les ordres d’Alan Rudolph, Woody Allen i J.C. Chandor, amb papers rellevants en televisió, a Feud: Capote vs. The Swans. Quan ha fet cine comercial, quasi sempre ha arriscat (malgrat estar una mica estigmatitzada per la seva cinta més popular, Ghost; 1990): ha sigut la dona cobejada per un milionari disposat a pagar una suma important per passar una nit amb ella a Una proposició indecent; ha encarnat l’executiva dominant d’Assetjament –que va generar el 1994 una polèmica considerable– i ha donat vida a la stripper i mare soltera de Striptease, rodada sense embuts amb 34 anys. No s’imaginava que el 2024, als 62, es coronaria amb The substance, una meditació en clau de body horror sobre els cànons de bellesa femenina i la pressió estètica.

Sobre la imatge femenina en el cine dominant, Moore sempre ha sigut molt clara: "Preval la idea que si et treus la roba és que tens una moral discutible. En la nostra societat encara hi ha una actitud negativa cap a les dones que utilitzen una força que els és inherent, la seva feminitat, de qualsevol forma que pugui considerar-se seductora". Fa anys va dir que segur que hi havia gent que la considerava una puta, però que ella només s’esforçava a trobar la perfecció. Es mostrava convincent a l’afirmar que no s’havia sotmès a la cirurgia estètica: "Prefereixo ser una dona guapa de la meva edat que intentar, de manera desesperada, aparentar que tinc 30 anys". El bisturí no és per a ella una solució, en sintonia amb The substance.

Notícies relacionades

El 1991 apareixia despullada i embarassada de set mesos a la portada de Vanity Fair segura de si mateixa. El 1996 era l’actriu més ben pagada de Hollywood (12 milions d’euros per Striptease) quan sis anys abans, per Ghost, va cobrar menys d’un milió. Ha hagut de reinventar-se sent fidel a una de les seves creences: "El temps és un gran equalitzador. Crec que si et mantens fidel a tu mateixa i segueixes endavant amb tenacitat, les coses canvien".

¿Per què ha trigat tant a guanyar un premi important si ha sigut, durant dues dècades, una de les actrius més populars? Va ser nominada als Globus d’Or per Ghost i, el 1996, per la minisèrie Si les parets parlessin; fins avui, res més. Però tot indica que The substance podria ser la seva primera nominació als Oscars. L’aparició d’aquesta pel·lícula i la seva valentia a l’afrontar-la han capgirat la seva carrera. Amb Striptease li van ploure crítiques. Amb The substance ha passat el contrari. Segons Moore, "hem d’estar disposats a arriscar-nos per no tornar-nos massa segurs i benestants". La ingènua actriu de Ghost ha sortit de la seva aparent zona de confort.