Experimentant amb els ritus xamànics

Pedro Alonso, el Berlín de La casa de papel reconeix que en els últims 10 anys li ha passat de tot. "Va morir el meu pare, m’he separat, m’he tornat a enamorar, he escrit molt, he viscut un fenomen mediàtic"... L’èxit de la sèrie dels atracadors de la granota vermella el va agafar després de patir, als trenta i pocs, una gran crisi i una depressió de la qual el va ajudar a sortir la meditació. No va ser l’única forma que va utilitzar per revisar la seva pròpia vida, ja que a més s’havia endinsat en els ritus xamànics, en els que es torna a submergir a La nave del encanto, el seu primer projecte com a director, una sèrie documental de tres episodis que acaba d’estrenar Netflix i en la qual l’actor emprèn una recerca espiritual durant una travessia per Mèxic on també experimenta amb substàncies al·lucinògenes.

"El detonant principal per fer aquest projecte va ser la pandèmia, aquell moment en què, de portes endins, sentim que havíem de revisar alguna cosa de la configuració en la qual vivíem tots", explica el protagonista de Berlín l’spin-off de La casa de papel. "Vivim en una societat en la qual tot ha de ser immediat, però això no ens condueix més que a una compulsió neuròtica cada vegada més histèrica".

Allà va ser quan va començar a revisar els textos que havia escrit sobre el seu viatge al desert de San Luis Potosí i va decidir que havia trobat el germen per a aquest projecte audiovisual escrit, protagonitzat i codirigit per ell, junt amb Enrique Baró. "Vaig veure que potser era procedent compartir alguna d’aquestes preguntes més enllà de la part llaminera que aquests viatges estiguessin associats a substàncies de visió enteses, en molts llocs, com drogues, de la forma més genèrica i tan poc matisada", explica.

De fet, confessa que li van recomanar no rodar el documental "per raons que són fàcils d’entendre, perquè el nivell d’exposició és grandíssim". "Però estem molt tranquils amb el resultat perquè no ens hem sentit proselitistes ni messiànics, no anem de gurus de res, sinó que obrim grans preguntes", recalca sobre aquesta road movie tant física com a espiritual, a la trobada dels mestres del xamanisme per compartir els seus rituals, creences i filosofies de vida, i allunyar-se dels prejudicis occidentals que deambulen entre l’atracció i els dubtes.

"Dubtar és bo i aquest és un dels missatges del documental: dubtem, reflexionem en veu alta, obrim el mecanisme de la nostra percepció a veure si hi ha coses que podem ajustar", recalca.

Les orelles del llop

Tot just començar el documental, l’actor ja admet que pot ser que La nave del encanto sigui "una pel·lícula que per a molts va de drogues". Però ell assegura que al veure aquest treball es "neutralitzen totes aquestes idees preconcebudes". Ho corrobora el seu codirector, Baró. "Li donem tanta importància a la recerca del peiot com a la ingesta. El mateix amb l’ayahuasca i els bolets al·lucinògens. Podíem haver fet un catàleg d’ingestes, però no era el que volíem, sinó donar-nos temps per entendre que això forma d’un procés", destaca.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

El viatge des de la zona humida de Mèxic, la selva, a la zona seca, del desert, no està exempt de perills i Alonso ho va narrant durant els tres episodis com l’Odissea de Ulisses. "En els 10 anys que he estat viatjant per Mèxic només he rebut gentilesa, però de tant en tant apareixen les orelles del llop dolent, i aquí ho van fer d’una forma fins i tot més heavy del que està explicada", afirma l’actor.

Baró, per la seva banda, entén que un treball com aquest, "que parla del misteri, havia d’estar obert a tot el que pogués passar que no estigués previst" i que ells narren fent partícip l’espectador.