Jesse Eisenberg i la memòria de l’Holocaust

Es coneix amb el cacofònic nom de "tanatoturisme" i fa temps que és tendència en l’àmbit dels viatges lúdics: consisteix a visitar llocs relacionats amb la mort, la tragèdia i el patiment, com cementiris, escenaris de catàstrofes naturals, ruïnes bèl·liques i, per descomptat, camps de concentració. "Valoro que aquesta pràctica resulti catàrtica per a moltes persones i que els ajudi a comprendre la història i el paper que exercim en ella, però alhora em sembla irrespectuós, i fins i tot grotesc, que vulguem experimentar el significat d’aquests llocs i alhora disfrutar de totes les comoditats pròpies del turisme modern", ens explica l’actor Jesse Eisenberg. "Sento que hauríem d’experimentar el dolor que representen aquests llocs, però ¿és realment possible, això? Jo mateix em sento una mica estrany ara que m’allotjo en hotels imponents i que assisteixo a festes per promocionar la pel·lícula. ¿No fan malbé aquests luxes el que vull transmetre amb ella?", afegeix sobre la seva segona pel·lícula com a directo,r A real pain –també la coprotagonitza–, que, entre altres coses, ofereix a l’espectador una visita guiada per la memòria de l’Holocaust.

El que el va motivar a escriure-la, assenyala, és "la culpa que genera portar una vida materialment còmoda malgrat saber el que està passant en altres llocs del món" i sentir-se ridícul i impotent al respecte. "La pel·lícula, a més, vol reflexionar sobre com moltes persones, gent com jo, se senten malament per coses insignificants quan els seus propis familiars van patir la pitjor atrocitat imaginable simplement per ser jueus", continua explicant. "¿Té dret a patir algú tan privilegiat com jo?".

El turisme tanatològic

El seu punt de partida va ser un anunci que va trobar en un diari: "Visita a Auschwitz (amb dinar inclòs)", s’hi llegia. "Immediatament vaig saber que el turisme tanatològic seria un context idoni, perquè em permetria explicar una història mundana, trufada d’humor i ironia i desposseïda de la solemnitat que hi sol haver en els llargmetratges que aborden el genocidi nazi, sense deixar de tractar el tema amb el respecte que exigeix. M’irriten les pel·lícules que presumeixen de la seva pròpia rellevància".

Alhora retrat familiar i reflexió sobre el trauma col·lectiu que aquella barbàrie va generar i que continua generant, A real pain acompanya dos cosins que, en homenatge a la seva àvia morta, volen a Polònia per fer un recorregut turístic centrat en l’Holocaust. Benji és un home increïblement carismàtic, desinhibit i brutalment honest; David en canvi, és ansiós, cohibit, insegur i reprimit. "Ets un home formidable atrapat en el cos d’algú que sempre fa tard", retreu Benji a David. "Quan entres en una habitació, la il·lumines, i després et cagues a sobre de tot el que hi ha a dins", contraataca l’altre. Els dos perfils són precisament el que s’espera dels actors que els encarnen: donant vida a Benji, Kieran Culkin ofereix una variació de Roman Roy, el seu aclamat personatge a la sèrie Succession; en la pell de David, Eisenberg mostra una variació del caràcter neuròtic i antisocial que ja va exhibir sent un adolescent amargat pel divorci dels seus pares a Una història de Brooklyn (2005), interpretant Mark Zuckerberg a La xarxa social (2010) –va aconseguir una nominació a l’Oscar– i en Café Society (2016). També va encarnar Lex Luthor en dues pel·lícules de Superman i protagonitza la saga Ara em veus.

La pel·lícula deixa clar que tant Benji com David experimenten en les seves vides un profund dolor que, això sí, empal·lideix en comparació amb el de l’Holocaust. Alhora, la seva confrontació amb el trauma més greu del segle XX deixa clar que el patiment no es pot posar en perspectiva. "¿Quina és la manera correcta de gestionar el dolor personal sense mostrar insensibilitat amb el dolor del món?", es pregunta el director, els avantpassats del qual procedeixen de Polònia i que fa anys va viatjar-hi amb la seva dona per visitar l’última casa on havien viscut. "Vaig arribar-hi esperant experimentar una catarsi , però no vaig poder sentir res".

Notícies relacionades

Nit d’obertura i celebració

La tirania de la imatge

Quan va conèixer la història de la seva progènie quan era petit, Eisenberg va sentir una gran connexió amb ella. "Jo era una persona molt trista, i de sobte vaig creure que havia identificat l’origen d’aquella tristesa". En la seva família, l’Holocaust era un tabú. "El meu avi mai en parlava. Crec que sentia la típica culpa del supervivent; ell i la meva àvia s’havien mudat a Nova York anys abans de la invasió de Polònia, però tots els seus parents es van quedar i van acabar sent exterminats", recorda. "Jo, en canvi, puc fer una pel·lícula sobre això. Han passat tres generacions des d’aleshores i ho puc contemplar amb més distància i enfocament analític". D’altra banda, tot i que va començar a treballar-hi des de molt temps abans que l’atemptat de Hamàs de l’octubre del 2023, és conscient que A real pain –produïda per l’actriu Emma Stone, amiga d’Eisenberg i exnòvia de Culkin– veu la llum en ple auge de l’antisemitisme pel genocidi d’Israel a Gaza. "La meva intenció no és crear bàndols ni fomentar discussions de política global ni sobre el Pròxim Orient", comenta. "Seria molt presumptuós per la meva banda creure que puc donar lliçons sobre aquest tema".

En qualsevol cas, suposa un salt qualitatiu enorme en la seva carrera com a director, ja que el seu primer llargmetratge darrere de la càmera, Cuando termines de salvar el mundo (2022), va passar bastant desapercebut. "A l’escriure A real pain vaig comprendre que havia de crear personatges més comprensibles", afirma. La pel·lícula ja ha donat el Globus d’Or a Culkin i promet acumular diverses nominacions en els Oscars.