L’‘streaming’ aposta pel drama mèdic

Però en temps d’incertesa generalitzada i retallades pressupostàries, els streamers han decidit abraçar-se a aquest model d’eficàcia provada, sobretot en la variant hospitalària, per ser precisos. Max va estrenar ahir l’esperada The Pitt, una espècie de revisió del clàssic Urgencias amb gent important d’aquesta sèrie als comandaments: un dels productors, a més de director del primer episodi, és John Wells (showrunner d’Urgencias els tres primers anys); el creador és R. Scott Gemmill (guionista de més d’una trentena d’episodis d’aquest clàssic televisiu dels anys 90), i el protagonista, Noah Wyle (l’actor que més temps va estar en la plantilla de l’hospital County General), porta una barba una mica més cuidada que la de l’antic doctor Carter en els seus dies més desgastats.

Més enllà d’‘Urgencias’

Des de Chicago saltem aquesta vegada a Pittsburgh, on el doctor Michael Robinavitch, àlies Robby (Wyle), s’enfronta a un torn especialment dur en un hospital de traumatologia tan ben considerat com mal finançat. És el quart aniversari de la mort del seu mentor durant una crisi que realment va passar, la del coronavirus, però que tots ens empenyem a creure que només va ser un malson. Després d’exercir com a estudiant de Medicina de tercer any en els primers dies d’Urgencias, Wyle és ara el guia de joves desbordats el seu primer dia, com el noi de granja Whitaker (Gerran Howell) i la nepo baby Javadi (Shabana Azeez), que es desmaia en la seva primera hora a les instal·lacions.

Segons explica John Wells per videotrucada, The Pitt no s’assembla gaire a Urgencias perquè són altres temps als EUA, igual que en la medicina i en la televisió. El sistema de salut està simplement desbordat: vegeu una sala de triatge superpoblada amb gent que fa vuit hores que s’espera per ser atesa. "L’any passat vam aprovar una llei molt important perquè hi hagués una dotació de personal mínima a les instal·lacions hospitalàries un cop ets admès", explica Wells. "Però el que vam aprovar no van ser els diners necessaris per aconseguir aquest objectiolliment a les sales d’emergències, on la gent acaba passant quatre o cinc dies, o fins i tot setmanes, abans de pujar a planta".u. Així, ens vam trobar amb un problema d’ac

La situació és tan complexa que ni els metges i ni els infermers poden trobar un moment per anar al lavabo, ni de bon tros tenir temps per a idil·lis. The Pitt reflecteix aquesta realitat sense floritures melodramàtiques, sense gairebé música, de fet. "Volíem que l’espectador visqués l’experiència de viure un torn amb aquests professionals i que passés el que ells estan passant. És el minut a minut del que viuen com a metges o, en el cas de Robby, metge responsable, com una figura a la que se sol interrompre amb algun tema cada tres minuts".

¿Per què no ens cansem del drama mèdic com a espectadors? ¿Té a veure amb la intensitat de les situacions, tan sovint entre la vida o la mort? ¿És l’emoció de veure experts professionals treballant junts en una direcció més positiva que negativa, no necessàriament justificada per l’avarícia? "Espero que sigui una barreja de tot això", afirma Wells. "Tots tenim temors sobre la nostra pròpia mort i sobre la fragilitat de les nostres vides. Quan veiem aquesta mena de sèries, patim experiències terribles i sempre les superem".

Tot al mateix lloc

¿Per què no es cansen productors i creadors de tornar a aquests escenaris? Tot són avantatges, com han sabut entendre les plataformes. Com que tot passa al mateix lloc, no es necessiten gaires localitzacions (en el cas del departament d’urgències de The Pitt, ni tan sols cal gaire imaginació amb la pintura: tot són parets blanques, sense més ni més). D’altra banda, pots atraure tant l’espectador completista com el casual: tot i que les relacions entre els personatges s’entenen millor si veus la sèrie completa en ordre, cada episodi compta històries diferents, casos que poden durar només unes quantes escenes.

Tot i que The Pitt es va estrenar ahir amb un doble episodi, la resta de la sèrie arribarà amb un capítol en dosi setmanal, com manen els cànons de la ficció procedimental. Així que, mentre que les sèries de plataforma se solen acabar, com a molt, en dos mesos, aquesta emetrà el final de temporada el 10 d’abril.

"Com que és una sèrie que no surt cara, hem pogut demanar que se’n fessin 15 episodis", explicava Casey Bloys, president i CEO de contingut d’HBO i Max, en una entrevista al maig de l’any passat. "La idea és veure si la gent accepta aquest format després d’haver-se acostumat a temporades d’entre vuit i deu episodis", afegia.

Altres nous exemples

El 26 de febrer, Apple TV+ estrenarà la prometedora producció alemanya Krank: Berlín al límite, creació del metge i escriptor britànic Samuel Jefferson sobre (assegura la sinopsi oficial) "una caòtica sala d’urgències a l’hospital més dur i atapeït de Berlín". Haley Louise Jones (Mi dulce niña, Paradise) és una jove doctora que, a la fuga d’una ruptura amorosa, es trasllada de Múnic a Berlín i acaba trobant distraccions massa intenses. En el seu intent d’implementar les reformes necessàries en el seu nou lloc de treball, toparà amb les resistències d’un personal descregut sense fe en els canvis.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Tot i que encara no té data concreta, ben aviat hauria d’arribar a Netflix l’esperada Pulse, sobre les vides professionals i personals de l’staff d’un centre de traumatologia a Miami. Willa Fitzgerald (favorita de Mike Flanagan), Jessie Usher i Justina Machado destaquen en un repartiment expansiu. El seu showrunner és Carlton Cuse, antic corresponsable de Perdidos, creador experimentat en aquest terreny: la seva anterior sèrie va ser Después del huracán, sobre cinc fatídics dies en un hospital de Nova Orleans durant la crisi del Katrina i la inundació que va seguir després de la fallada dels dics. A més, al desembre Netflix renovava per a una altra temporada Respira, el seu primer drama hospitalari a Espanya, que va arribar a coronar el seu top 10 global de sèries de parla no anglesa al setembre.

Por si l’oferta de l’streaming no fos suficient, les cadenes generalistes continuen oferint noves sèries de metges. Encara recents exemples com Doctor Odyssey i Mentes brillantes, la cadena Fox acaba d’estrenar (aquí ho farà Movistar Plus+) Doc, remake de la sèrie italiana inspirada en el cas real d’un doctor que va haver de lluitar contra 12 anys d’amnèsia; aquí el doctor és doctora (Molly Parker, de Deadwood) i els anys oblidats són vuit, més que suficients per generar el drama intens que la nostra vida necessita.