Nit d’obertura i celebració

Love of Lesbian és un grup que va surfejant sobre la condició d’artefacte pop i atracció del circuit de festivals quan en les seves cançons va guanyant pes el mig temps i a la introspecció lírica. Però el seu públic creix amb ell i atén la seva evolució, almenys el nucli dur que va esgotar les entrades dels seus tres concerts d’aquests dies: ahir a la nit a Razzmatazz, i dissabte, dues nits en què la sala va destapar els fastos del seu 25è aniversari (i a les quals es va afegir un tercer bolo que va aterrar dimecres a l’Apolo).

Santi Balmes diu no que no se sent d’humor a hores d’ara per escriure odes efervescents a l’amor fou, per això el seu nou àlbum, Ejército de salvación, gira més aviat entorn de l’amistat com a motor existencial. Però va obrir ahir a la nit amb una cançó romàntica d’estrena, la que dona títol al disc, entenent la parella, no l’aventura passavolant, com un fiable aliment moral. Sí, escolta, ens fem grans. La veu de Balmes i el teclat de Dani Ferrer van obrir aquest recorregut in crescendo de gairebé set minuts per ancorar la nit en una molt sentida sobrietat per començar.

Les cartes segures

Els de Sant Vicenç dels Horts van tocar set de les seves 11 noves cançons i van concentrar les altres sis per a la segona meitat del set. Abans, es van valer de cartes segures per caldejar la sala (notables pujades amb Sesenta memorias perdidas i Bajo el volcán) i van rescatar la inhabitual Wio, antenas i pijamas. Una altra repesca va ser la de Me quiero, però la van interrompre per oficiar un sorteig de marxandatge, falca autopublicitària que va trencar el clima aconseguit, tot s’ha de dir.

D’entre el nou material van triar alguns dels números més expeditius, cas de ¿Qué vas a saber?, l’eufòrica La Champions y el Mundial i la millor del pack, Contradicción, a tota metxa i que, com al disc, Balmes va compartir amb la seva fan descontrolada anomenada Rigoberta Bandini. Frenètica acollida d’aquestes peces, cantades com si fossin clàssiques. I ja no parlem de La hermandad, la que dona nom a la gira, cavalcant sobre una tornada aparatosa però funcional, en l’estela més invasiva d’Arcade Fire.

El bis va portar dianes pretèrites com La niña imantada, amb extra de fúria aportat per Cala Vento, i l’obligada visita al Club de fans de John Boy, però Love of Lesbian va voler ressaltar dues novetats més: Ya sale el sol, purificadora i amb toc de fanfàrria, i la melancòlica i àlgida El día que Starman huyó, homenatge a David Bowie (que precisament ahir, 10 de gener, feia nou anys que va morir), en el qual Balmes confessa, ai, que se sent una criatura del segle XX. Doctor, ¿és greu?

Notícies relacionades

La tirania de la imatge

Jesse Eisenberg i la memòria de l’Holocaust

Love of Lesbian

Razzmatazz (10/1/2025)