Colman Domingo: "Quan un actor es creu els elogis que li dediquen, està perdut"

A més de protagonitzar el film Las vidas de Sing Sing, també és un dels seus productors executius. ¿Què el va atraure per implicar-se en aquesta pel·lícula?

Vull treballar en projectes que tinguin un veritable propòsit. Des de ben jove he volgut utilitzar la meva feina per provocar un impacte cultural i també per marcar una diferència. Penso que tinc un do, que és explicar històries, i el vull fer servir d’una manera eficaç. Em sento molt connectat amb la història que explica aquesta pel·lícula, perquè soc un home negre, i a causa del color de la pell demà mateix podria ser acusat injustament d’un crim i ser tancat a la presó. Em va semblar que era essencial demostrar que hi ha persones a la presó que es fan responsables dels seus actes i que estan disposades al que calgui per curar-se i rehabilitar-se, malgrat que aquests centres no els ho posen fàcil.

¿Diria que, en part, la pel·lícula és una crítica al sistema penitenciari dels Estats Units?

Inevitablement. Es va rodar entre diverses presons i vaig poder experimentar de primera mà què se sent estant en una cel·la. Allà dins no hi corre l’aire, costa respirar, i estic segur que és una cosa deliberada. Cap persona, sigui quin sigui el delicte que hagi comès, hauria d’estar tancada en llocs com aquests; aquesta mena de tancament és inhumà, i no crec que ajudi ningú a rehabilitar-se. En qualsevol cas, jo no consideraria Las vidas de Sing Sing una pel·lícula penitenciària, perquè no treballa amb caps clixé consubstancial al gènere: no inclou escenes d’apunyalaments als passadissos, ni de violacions a les dutxes. És una pel·lícula sobre el poder curatiu i transformador de l’art.

¿De veritat creu que l’art pot canviar el món?

I tant. D’entrada, el teatre ofereix a presos com els que retrata la pel·lícula una eina terapèutica que no tindrien de cap altra manera. Però no només això: si hi hagués més art a les escoles, si molts joves haguessin disposat d’un instrument com el teatre o una altra disciplina artística per treballar les seves emocions i els seus traumes quan es formaven com a persones, és molt probable que no haguessin acabat a la presó. I si l’art pot canviar-los a ells, vol dir que també pot canviar les seves famílies i comunitats. Jo mateix dec el que soc a l’art, perquè el teatre va extreure de mi una vulnerabilitat i un coratge essencials per enfrontar-me al món.

Precisament, Las vidas de Sing Sing mostra una vulnerabilitat i una tendresa que no són habituals en el cine sobre presons.

Ho reconeguem o no, tots tenim molts prejudicis contra la gent que ha sigut empresonada. Per això hem volgut emfatitzar la humanitat i la capacitat de superació d’aquestes persones malgrat estar tancades en llocs terribles. El programa RTA els dona l’oportunitat de destruir els estereotips amb què han carregat tota la vida. Existeix la idea que els homes, i especialment els negres, no poden ser fràgils, ni tendres, ni sensibles, i no poden transmetre’s amor i afecte. La pel·lícula demostra que aquesta masculinitat tòxica no fa més que mal, a nosaltres i al nostre entorn. Retratar la tendresa d’homes negres heterosexuals és un acte radical.

Vostè ja feia unes quantes dècades que treballava quan li va arribar l’èxit internacional i la seva primera nominació a l’Oscar. ¿Com valora l’evolució de la seva carrera?

Tinc 55 anys i en fa més de la meitat de la meva vida que escric, dirigeixo i protagonitzo obres de teatre. Durant anys vaig haver de treballar de cambrer per guanyar-me la vida, i el 2015 vaig estar a punt d’abandonar la interpretació perquè no hi veia futur. Però no he demanat mai favors ni he esperat que ningú em truqués; estava ocupat creant el meu propi treball, escrivint i actuant sense importar-me quants espectadors vindrien a veure’m. M’alegra i sento que és bo que l’èxit m’hagi arribat en aquest moment, quan he viscut prou per no prendre-me’n a mi mateix massa seriosament. Quan un actor es creu els elogis que li dediquen, està perdut.

Notícies relacionades

Twin Peaks: torna Laura Palmer

Una biografia sobre Carmen Martín Gaite guanya el premi Comillas

La fama l’ha convertit en una icona de la moda i en referent per a la comunitat LGTBI.

La moda m’encanta. Quan passejo per una catifa vermella o vaig a algun esdeveniment, sé que tots els ulls estan posats sobre mi i em vesteixo en consonància. I si inspiro algun membre de la comunitat LGTBI, me n’alegro. Estic fora de l’armari des de l’inici de la meva carrera. Ser gai no m’ha fet mai vergonya ni n’ha fet mai a la meva família. Dit això, em resulta desconcertant que es valori la valentia dels que decideixen sortir de l’armari després d’estar-s’hi molt. ¿Què hi ha de la valentia dels que no ens hem amagat mai?