La primera novel·la de Kerouac abans de ser un ‘beatnik’

En aquella època, a mitjans dels anys 40 del segle passat, els seus amics l’anomenaven el Mag d’Ozone Park. El malnom era alhora un encreuament entre el sobrenom de Thomas Edison, l’home que va inventar la bombeta –i les càmeres, i els micròfons–,i el clàssic de Frank L. Baum El mag d’Oz. Per aquella època, els seus amics ja eren els futurs il·lustres escriptors John Clellon Holmes, William S. Burroughs i Allen Ginsberg. Acabava de tornar ell, el Mag d’Ozone Park, de la marina mercant, on amb prou feines havia passat uns dies, en què havia aconseguit completar una novel·la, The sea is my brother, que traduït seria una mena d’El mar és el meu germà, que no es va publicar fins al 2011, és a dir, 70 anys després que l’escrigués i 42 després que ell morís. Ell era Jack Kerouac.

El debut del Mag d’Ozone Park intenta atrapar la vida als EUA en les primeres dècades del segle XX a través d’una família model

Llavors, en aquella època, a mitjans dels anys 40, quan ja havia escrit aquella primera novel·la –en parador desconegut fins fa una dècada, Kerouac s’havia assegurat que fos així, perquè sempre la va considerar un autèntic horror–, havia tornat a viure amb els seus pares, a Queens –mai es va separar de la seva mare, i era a casa seva on tornava després de tots aquells viatges amb autobús d’una punta a l’altra dels Estats Units, on va escriure A la carretera, i on continuava sent, d’alguna manera, un nen–, i va ser allà on va compondre l’arquitectònicament clàssica i, no obstant, ja innovadora La ciudad pequeña, la gran ciudad (Anagrama), la història de la pobladíssima família Martin –el pare, la mare i vuit germans–, gairebé una faula social.

Autor preferit

També podria considerar-se La ciudad pequeña, la gran ciudad un clàssic del realisme romàntic, una peça clau no a la vista del que està entre Las vírgenes suicidas, de Jeffrey Eugenides, i El raïm de la ira, de John Steinbeck. Per posar-ne un exemple. Perquè en aquesta novel·la Jack Kerouac encara no és ell mateix. És només algú que està intentant imitar el seu llavors escriptor preferit: Thomas Wolfe.

El llibre de Thomas Wolfe amb el que més té en comú La ciudad pequeña, la gran ciudad és la també recentment recuperada per Piel de Zapa No puedes volver a casa. El que fa Kerouac a La ciudad pequeña, la gran ciudad és mirar d’atrapar la vida als Estats Units en les primeres dècades del segle XX a través d’una família model.

No hi ha conflicte d’identitat en aquesta novel·la, com sí que n’hi ha a les novel·les de John Fante, o qualsevol fill d’immigrant arribat de l’altre costat del bassal, per més que la mare Martin, Marguerite, sigui filla d’un "fustaire francocanadenc", com ho era la mare de Kerouac. Només hi ha cert desplaçament, o un aire exòtic –el que va acompanyar Jean-Louis Lebris, el nom real de Jack Kerouac– durant tota la seva vida. Sí que hi ha un ensorrament d’un mode de vida aparentment idíl·lic que no tenia res d’idíl·lic en realitat. És curiós com la resta de l’obra –i la vida– de Kerouac lluita ferventment contra tot això que a La ciudad pequeña, la gran ciudad és pura nostàlgia, i destrueix –per bé– el rol preconcebut, el destí, de gènere.

Pensar que, si no s’hagués creuat al seu camí el que ell va anomenar "la vida a la carretera", la fascinació pel que feia Neal Cassady, que era no viure enlloc, deixar-se portar, com un hobo –una mena de rodamon, en realitat, treballador nòmada que va sorgir a finals del segle XIX als Estats Units– més que místic, hedonista i, per això, revolucionari –la vida ja no consistia a casar-se, tenir fills i treballar fins caure mort–, Jack Kerouac podria haver sigut una altra classe completament diferent d’escriptor, dona vertigen. I alhora permet preguntar-se: ¿quants escriptors porta un escriptor a dins? Pensem en el representant d’actors Bram Stoker, o en Jules Verne, que va voler ser poeta, i dramaturg, i ho va ser, però, per sort, per poc temps.

Notícies relacionades

Eneko Axpe : "La IA pot competir amb un restaurant d’alta cuina"

Retorn a la Barcelona dels 80

La importància de l’atzar

Paul Auster va estar obsessionat amb l’atzar durant tota la seva vida. I ho va estar perquè, quan era petit, en un campament d’estiu, el noi que anava darrere d’ell mentre tornaven a la cabana en plena tempesta va caure fulminat per un llamp. Podria haver sigut jo, va pensar el petit Paul. L’atzar és un element, mal que pesi, essencial, i una cosa temible, en la vida. Pel que fa a l’obra d’un autor o d’una autora, l’atzar també juga un paper, fins a cert punt, clau. Perquè tota obra està feta d’una col·lecció de moments, i creix, o es desvia, en funció d’allò que es viu, i vet aquí potser el més clar exemple. Tot i que els he de confessar una cosa. Si la llegeixen amb atenció, veuran que hi ha alguna cosa que està a punt d’esclatar, allà dins. Perquè tota novel·la és també un mapa del que vindrà.