Retorn a la Barcelona dels 80

Final esperpèntic dels 70

L’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya, 37 hores que van començar poc després de les nou del matí del 23 de maig de 1981, va funcionar com a final esperpèntic dels 70. "Es pot interpretar com a símbol de l’embolic formidable en què estava immersa la jove democràcia espanyola –diu Padilla–. Encara no és clar si va ser una qüestió política o purament econòmica. El líder [José Juan Martínez] era un lladre de bancs convençut. Va tenir un període anarquista, com el va tenir molta gent, especialment a Barcelona. Després es va convertir en delator per a la policia, i també sembla que va tenir contactes amb l’extrema dreta. Un paio amb múltiples cares, cosa molt pròpia del canvi a la democràcia".

Trejo assenyala que les imatges del cop d’Estat del 23F i les de l’assalt d’exactament tres mesos després van ser "com la cinta de Zapruder de la generació de la Transició", amb referència a la filmació de l’assassinat de John F. Kennedy feta per Abraham Zapruder. Que aquests dos episodis es veiessin per televisió "va servir perquè les idees polítiques passessin a una altra dimensió", afirma. "La política –continua– ja no era una cosa saberuda de la qual s’havia de parlar en una habitació petita fumant Ducados, sinó que de sobte qualsevol la podia comentar veient la televisió".

La mort de Franco va despertar grans esperances progressistes, al final insatisfetes en bona mesura. D’allà en van sorgir un munt de desencisats. "Els barris estaven molt polititzats als 70 perquè hi havia molt per reivindicar: asfalt, serveis, equipaments –apunta Campillo–. Però als 80 una part significativa del jovent estava descontenta de la política i va dir: ‘No volem saber res de la Guerra Civil, ni del franquisme, ni de la lluita sindical’". Guillamon posa en dubte la major, això és, l’alt grau de politització de la societat als 70: "S’ha creat un relat de qual desconfio. Sembla que tothom estava conscienciat i era del PSUC, de CCOO o de la CNT. No era així".

«Sembla que tothom estava conscienciat i era del PSUC, CCOO o la CNT. No era així» 

Julià Guillamon

Escriptor i crític

Víctima de l’heroïna

Nela (de Manuela) era la germana gran de Trejo i el 1979 va ser l’any en què va morir. Va ser una de les primeres baixes ocasionades per l’heroïna a Espanya i Trejo reconstrueix la seva vida a Nela 1979. El consumidor de cavall en aquell moment no tenia res a veure amb l’estereotip marginal dels 80 i els 90, que és el que ha quedat fixat en la memòria col·lectiva. "Els primers que porten heroïna a Barcelona –explica Trejo– són persones amb ganes de transgressió que poden anar a l’Afganistan, Tailàndia o com a mínim Amsterdam i tornar amb petites quantitats per negociar amb amics o gent pròxima, tampoc amb gran afany de lucre. A Espanya, la imatge del jonqui delinqüent és prèvia a l’existència d’aquesta figura. Les campanyes diguem que de prevenció són anteriors al fet que l’heroïna sigui un problema. I de fet són unes campanyes tan agressives que causen l’efecte contrari, cosa que havia passat a Suècia deu anys abans". En paral·lel, la contracultura donava una pàtina de glamur a l’heroïna.

Als 80 es va convertir en una droga de carrer, i de quina manera. "Al bar Zapata, al carrer d’Espronceda, davant d’on jo vivia, es venia heroïna a palades –recorda Campillo–. La de gent que es va enganxar al Poblenou". "Des de circuits concrets es va estendre d’una manera salvatge en la meva adolescència –afegeix Padilla–. Germans més grans d’amics meus hi van caure". "La mística underground de les drogues no me la vaig empassar mai –indica Guillamon–. Periodistes als quals jo llegia com Ramón de España, Llàtzer Moix, Marcos Ordóñez i Sergio Vila-Sanjuán ja havien fet el clic d’allunyar-se d’això, i al bar psicodèlic d’Arbúcies, a cada poble hi havia un bar psicodèlic, hi havia el que s’havia quedat penjat dels àcids i li queia la bava. Molt millor que els anuncis del Govern. Hi va haver gent a qui ens hauria tocat ser els últims de la contracultura –i que de fet en alguns aspectes ho som– que amb les drogues vam anar sempre amb el fre de mà posat, i també en l’aspecte sexual per la sida. Autoprotecció".

«Els primers que porten heroïna són viatgers transgressors sense afany de lucre» 

Juan Trejo

Autor de ‘nela 1979’

Modernitat vuitantera

El rellotge verd és una allau de records i reflexions en què la idea de modernitat dels 80 té un paper destacat. "La gent es va cansar de tabarres –remarca Guillamon–. Agafes qualsevol revista de l’època i era un autèntic rotllo. Vázquez Montalbán et clavava un sermó sobre qualsevol cosa. I la gent ja no volia sermons. Això crec que defineix molt el moment: ‘Prou, no aguanto més sermons’. Ni musicals, ni estètics, ni polítics. D’això en va sorgir un moviment desestructurat però amb una alta dosi de llibertat que va reviure en certa manera l’esperit dels 60, un dels grans moments de Barcelona. Igual que als 60, es va crear un món apartat del soroll terrenal. Si els dels 60 [es refereix a la Gauche Divine] passaven de Franco i es dedicaven a viatjar, perquè eren uns pijos, els dels 80 passaven de Pujol i es dedicaven a muntar bars que no serien bars sinó espais de trobada de dissenyadors, artistes i músics, revistes molt grans [de mida], companyies de vídeo...".

Segueix l’escriptor: "La generació de l’antifranquisme sabia analitzar la política, però davant una tetera de Mariscal no sabia què havia de dir. Tant per la bonança econòmica com pel fet que estaven passant una sèrie de coses que els antifranquistes no entenien, es van obrir les portes dels mitjans de comunicació i de les institucions". Trejo considera "un exemple palmari" del "canvi dràstic" que va produir el cas de Mariscal. "Havia estat en comunes i va passar a ser el de la tetera –assenyala–. La producció cultural es va fer acrítica i es va basar en la cosa més lúdica i les modes. Qualsevol aspecte social o mínimament polític era: ‘¡Uf!’. Si busquem elements culturals que parlin de veritat de l’heroïna als 80, que parlin de la reconversió industrial del nord d’Espanya, que parlin de la sida, no trobem pràcticament res".

L’autor cita l’assaig de Jordi Costa Cómo acabar con la contracultura per justificar la seva sospita que es va recolzar des de dalt "un tipus de música i un tipus de cine molt concrets, molt de tetera de Mariscal". Padilla considera que aquesta modernitat va transmetre "una sensació d’ordre" davant "la violència i el caos" previs.

«La modernitat va transmetre una sensació d’ordre davant la violència i el caos previs» 

Mar Padilla

Escriptora

La potència de Madrid

Bastants membres destacats de la movida madrilenya dels 80 havien sigut habituals dels cercles contraculturals de la Barcelona dels 70. En la nova dècada, la potència cultural de la capital d’Espanya es va disparar, de manera destacada en la música pop. Barcelona tampoc pot plorar: Loquillo y Trogloditas, Los Rebeldes i no diguem El Último de la Fila van ser bandes locals d’enorme èxit. Però l’eix de la indústria musical, tant de la gran com de la independent, s’havia traslladat a Madrid sense discussió. Entre això, que a Catalunya s’estava forjant el rock català i l’accentuada arrel psicodèlica del grup, Los Negativos no van tenir l’impacte comercial que podrien haver tingut. Campillo, incansable activista pop, pensa que "haurien triomfat" si la seva base hagués sigut Madrid. És una tesi present en Graduados en underground i avalada per cançons que transcendeixen el nínxol sixties en què es va formar la banda, i del qual no va sortir. "Cantaven en castellà –assenyala Campillo–, quan aquí des del 83 hi havia la política de potenciar el català. A Madrid hi havia diners i suport. Recordeu la frase de Tierno Galván [alcalde de Madrid]: ‘El que no esté col·locado, que se coloque... y al loro’".

«Los Negativos haurien triomfat si la seva base hagués sigut Madrid i no Catalunya» 

Fernando Campillo

Activista pop

La designació olímpica

Notícies relacionades

La primera novel·la de Kerouac abans de ser un ‘beatnik’

Eneko Axpe : "La IA pot competir amb un restaurant d’alta cuina"

La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, el 17 d’octubre de 1986, va inaugurar una nova era de la ciutat. "De cop, hi va haver la idea de fer un gran pla, en principi urbanístic i ciutadà però que acabaria afectant totes les parcel·les –indica Guillamon–. Va significar un canvi d’escala i llavors sí que es va acabar qualsevol mena de visió crítica. Va ser un avís que va dir: ‘Barcelona, posa’t guapa’. Els 80 havien representat un gran esforç per individualitzar-se, i de sobte la consigna era: ‘Hem d’anar a l’estadi a aplaudir els Jocs Olímpics’. El canvi de plantejament va anar acompanyat d’un canvi de poder: van venir a manar els hòldings, els hotelers, les empreses".

Trejo insisteix: "De tot això en parla Marina Garcés a Ciudad Princesa. La desocupació del cine Princesa el 1996 va ser la constatació que Barcelona havia d’anar en una única direcció i que tothom que sortís d’aquesta direcció rebria una garrotada. Es va veure de quin bàndol estava [Pasqual] Maragall, que era el poder una mica guai. Va quedar clar que els moviments alternatius no tindrien un reconeixement a la ciutat".