Paco Ibáñez, galopant als 90

Paco Ibáñez rep rialler aquest diari, però adverteix: "Només poso una condició, ¿eh? Que l’article ha de començar dient: Els catalans són els meus germans". ¿I això? "Doncs perquè és així, perquè ho sento així. Tinc ganes que se n’assabentin els catalans, que són els meus germans. Vull que ho sàpiguen. Potser tots ho saben ja, però potser n’hi ha algun que no, i així se n’assabenta".

Que així sigui, doncs. Veiem el trobador mostrant-se molt sensible al respecte de l’"anticatalanisme que va nodrint el país", una pulsió que circumscriu a l’àmbit d’una "dreta fastigosa", assenyala. "Hi ha un racisme, d’una banda, i una enveja, de l’altra, cap al català, i és una cosa insuportable. ¿A què és degut? Doncs no té sentit. ¿Com li pots donar sentit a una cosa que no en té?".

Ens rep a la masia de Camallera (Alt Empordà) en la qual resideix des de fa un parell d’anys, després de deixar enrere gairebé tres dècades com a ciutadà de l’Eixample. "La culpa la té Pere Camps (el director del festival Barnasants, que viu a la casa del costat) i, sobretot, Mayte (la seva parella), que es va xivar que això estava en venda. Sí, les dones tenen la culpa de tot", fa broma perillosament. No troba a faltar el carrer València. "En absolut, aquells sorolls...". I hi ha una cosa pitjor. "Les botigues amb rètols en anglès. És una vergonya. L’anglès... Ah, tots de genolls".

Aquell oncle basc

Paco Ibáñez torna demà al Palau de la Música (Festival Mil·lenni), on oferirà el recital Érase una vez, en al·lusió a la seva cançó El lobito bueno, amb el poema de José Agustín Goytisolo. Un títol que convida a recapitular. "Hi havia una vegada un que cantava, que tenia un oncle basc, en un mas, que preguntava: ‘¿Què fa el Paquito? ¿Canta? ¿I guanya diners? ¿No gaires? ‘¡Doncs llavors és que no sap cantar!’", riu. Així d’entranyable era en un altre temps i lloc l’escala de valors.

Però aquell oncle seu, home del camp, que parlava una mica a crits, tenia bon cor. "El dia que la meva germana i jo li vam dir que ens n’anàvem per reunir-nos amb el meu pare a Perpinyà em va donar plorant 200 pessetes, jo que pensava que l’oncle Ramón seria incapaç de plorar", recorda. Els esperava a l’encreuament de la frontera. "Els contrabandistes que ens van passar pel Bidasoa, a la meva germana, que era guapa, la van passar en braços i no es va mullar ni res, però jo em vaig mullar fins aquí". Ell tenia 14 anys, i ella, Manolita, 18. "No sé per què t’explico tota aquesta història".

València (on va néixer el 1934), Barcelona, París, Apakintza (Guipúscoa) i Perpinyà, i de nou París, on el 1948 s’establiria i desenvoluparia la seva carrera com a cantautor. De molt jove s’havia fixat en les boniques cançons mexicanes de Jorge Negrete. Una mica més tard, el va desconcertar una rara veu exaltada que ressonava als bars parisencs. "Tenien un jukebox i només se sentia un paio cridant ‘Gare au gorille!’ (la cançó Le gorille), i jo pensava ‘carai, qui és aquest animal, aquests francesos no tenen ni idea del que és una cançó’. Però un dia em va venir Pierre Pascal i em va dir que havia traduït al castellà les cançons de Georges Brassens. Jo em vaig quedar... ¿L’animal aquest? A partir d’allà ja no hi va haver més déus que Brassens". A tot això, mestre, se li ha escapat una paraula en anglès jukebox. "¿Sí? ¿He dit jukebox? ¿Doncs em perdones? ¿Però segur que ho he dit?".

El do de Paco Ibáñez per casar poesia i música es va manifestar per primera vegada en La más bella niña, peça amb text de Góngora. "Em va impressionar allò de ‘dejadme llorar, orillas del mar’. Si hagués sigut ‘dejadme llorar a orillas del mar’ potser no m’hauria impressionat, però demanar-li al mar que et deixi plorar...", medita el trobador. Li van deixar llavors empremta els espectacles de ball flamenc de Rosario i Antonio al teatre de Champs-Élysées. "El director, veient com al meu germà i a mi ens agradava tant, ens va dir que podíem anar-hi cada dia si volíem. D’allà va sortir el toc aflamencat de Canción de jinete", relata apuntant a la peça amb text de Lorca. El primer àlbum, ja el 1964, va tenir una portada de Dalí, aquest artista que "podia estar assegut tan tranquil i quan veia una càmera es transformava". La seva pintura "va reflectir Lorca amb fidelitat".

Notícies relacionades

Tatxo Benet: "L’equip és el més rellevant de l’èxit"

Els rupturistes de l’art prenen la Virreina en el programa per al 2025

El 20 de novembre va bufar 90 espelmes en una festassa que li va muntar a casa la seva parella (i mànager), Julia, amb més de 80 convidats. "¿Com em proven els 90? No ho sé, ni hi penso, en això. Ni m’ho crec. És el millor que pots fer. Però els tinc, compte, ¿eh?". Amb el pas del temps, ¿entens més com funciona el món, o tot el contrari? "Tens més coneixement i veus coses que es repeteixen més del que voldries", cavil·la. "Els ianquis, per exemple, potser abans no em molestaven tant com ara, i els israelians, amb aquesta bestialitat que han fet amb els palestins".

Segueix de prop el disc que Soleá Morente prepara des de fa anys amb les seves cançons. "Ja gairebé està acabat", informa Julia. Ell aporta algunes veus i guitarres. Amb el seu pare, Enrique, hi va haver una "amistat càlida", precisa Paco Ibáñez. El trobador no deixa de galopar, i després del recital del Palau, l’esperen cites a Madrid (Teatre Coliseum, 27 de gener) i Bilbao (Campos Elíseos, 15 de febrer). Sempre amb un pessic d’humor. "El fet és aguantar i que la gent no et faci fora. ‘Fora, fora, fora’... No, no m’ha passat mai".