Pazos porta al Lliure una versió "sensorial" d’‘El público’, de Lorca

Muntar El público de Federico Gracía Lorca (1898-1936) al Teatre Lliure és tot un esdeveniment i més si va de la mà de la Compañía Nacional de Montevideo, l’única estable d’Iberoamèrica que va estar capitanejada per Margarida Xirgu (Molins de Rei, 1888 - Montevideo, 1969). La directora i artista visual gallega Marta Pazos i el dramaturg uruguaià Gabriel Calderón presenten la seva versió a la sala Fabià Puigserver des de dissabte vinent (després d’anul·lar-se les tres primeres funcions pel retard de l’arribada de l’escenografia per causes alienes a l’organització) i fins al dia 26.

Als anys 80, dos fundadors del Lliure, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver, juntament amb l’escenògraf Federic Amat, van portar a escena per primera vegada aquest enigmàtic i poètic text que el mateix Lorca va catalogar com a "teatre impossible". Aquest muntatge, estrenat mundialment al Piccolo de Milà el 1986 amb una coproducció del Centro Dramático Nacional, que llavors dirigia Pasqual, va obrir les portes al teatre més íntim, oníric, honest i radical de Lorca. Les contradiccions del creador, el teatre, de l’amor i del desig homosexual explicats a través de personatges en contínua metamorfosi centren aquesta obra avançada al seu temps i que s’ha vist poques vegades a Barcelona. L’última va ser el 2015 dirigida per Àlex Rigola, exdirector del Lliure, en una coproducció del TNC i el Teatro de la Abadía de Madrid.

"Pura emoció"

La versió de Pazos és "molt sensorial", comenta la directora, llicenciada en Belles Arts. Compta amb una escenografia vibrant a tot color i un original vestuari i caracterització del dissenyador de moda uruguaià Agustín Petronio, que treballa molt la cultura pop, el queer i el popular. "Aquest text és pura emoció, és un torrent. Tot en aquesta obra és visceral, rotund i contundent. És pura poesia", apunta Pazos. "És un brollador que funciona per l’acumulació d’imatges boniques però Lorca no permet que les assaboreixis ni que t’hi recreïs. Vol que surtis del teu ego i connectis amb l’essència de l’art".

El seu principal objectiu és fer vibrar l’espectador però mantenir el misteri perquè considera que aquesta obra no s’ha d’entendre sinó que s’ha de sentir, s’ha de deixar que et travessi. Pazos guia el públic en aquest desafiador i estrany món oníric però sense explicar-ho.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

"Aquesta obra és una experiència", diu Pazos. "Per a uns pot suposar enfrontar-se al no entendre, per a d’altres el plaer de viure un viatge lisèrgic. És una cosa molt profunda". Els quaderns de Pazos i Calderón, plens de dibuixos i croquis, han servit per desxifrar el text i plasmar una dramatúrgia plàstica. "Els espectadors han d’intuir que això té un sentit", apunta Calderón. El público viatja del teatre a l’aire, que és com Lorca es refereix al teatre sota la sorra, un art més experimental, abstracte i arriscat. "Juguem amb colors i escales diferents per mostrar els diferents plans en els quals mou l’obra". Els colors parteixen del mateix text lorquià en alguns casos, "com aquestes cortines blaves de l’habitació de director que apareix en una acotació", apunta Pazos. "El sepulcre de Julieta o la ruïna romana, que tenen molt a veure amb la sorra, compten amb colors que he extret de la sorra del barranc de Víznar on van assassinar Lorca".

Lorca va ser afusellat a l’inici de la Guerra Civil. El seu cos, com tants en fosses comunes, encara no ha sigut trobat. Ja era un autor d’èxit quan el 1930 va escriure El público, que no es va publicar fins al 1970 a Londres. Ja havia escrit Romancero gitano (1928) i Poeta en Nueva York (1930) i havia estrenat Mariana Pineda (1927) a Barcelona, protagonitzada per la seva amiga Xirgu.