Mohammad Rasoulof: "Si m’hagués quedat a l’Iran, m’hauria convertit en víctima, i em nego a ser-ho"

La paranoia que la pel·lícula transmet és la que va envoltar el seu rodatge, que es va desenvolupar en secret i entre precaucions extremes, amb un equip de filmació mínim i en unes quantes localitzacions, i sense la presència física del mateix Rasoulof. En el seu transcurs, el Tribunal Revolucionari de Teheran va condemnar el director a vuit anys de presó, fuetades i confiscació de béns al considerar que les seves pel·lícules promouen "la intenció de cometre crims contra la seguretat del país". Ja havia complert diverses condemnes de presó en el passat. Poc després va fugir viatjant a peu durant 28 dies, i actualment resideix a Alemanya. La pel·lícula va ser l’elegida per representar aquest país de cara als Oscars.

¿En què es va inspirar per escriure La semilla de la higuera sagrada?

El 2022, mentre era a la presó, van esclatar les protestes després de la mort de Mahsa Amini en mans de la policia, i em vaig sentir molt inspirat pel coratge d’aquelles dones joves que van sortir al carrer. Poc després, un carceller em va confessar que s’odiava a si mateix per la feina que feia, que els seus fills eren molt crítics amb ell respecte a això i que sovint tenia ganes de suïcidar-se. En els últims 15 anys, a més, he estat en contacte estret amb interrogadors, censors, jutges i policies de la República Islàmica, i sovint m’he preguntat: ¿Què els passa pel cap? ¿Per què fan el que fan? I el que tots tenen en comú és que s’han sotmès al poder. La submissió sol degenerar en fanatisme, i el fanatisme sol provocar violència. Tot això va inspirar la pel·lícula.

¿Per què va decidir fugir de l’Iran just després de rodar-la?

He estat fent cine de manera clandestina durant molt temps, però mai m’havia sentit tan en perill com al filmar aquesta. En ple rodatge vaig saber que la meva sentència a vuit anys de presó havia sigut confirmada, i que la meva condemna augmentaria quan la nova pel·lícula sortís a la llum. Llavors vaig comprendre que no hi havia més opció que abandonar el país. Durant la fugida, a l’arribar a la frontera de l’Iran amb un país veí, vaig mirar cap enrere un instant i vaig dubtar de si seria capaç de deixar enrere la meva pàtria, la meva gent, la meva cultura. Però de seguida vaig comprendre que en cas d’acabar a la presó no podria continuar explicant històries, i que l’únic paper que podria exercir seria el de víctima. Em nego a ser una víctima.

A l’Iran hi ha molts cineastes que no pateixen persecució. ¿En què es diferencien de vostè?

Que jo, i altres com jo, ens neguem a treballar sotmesos a la censura. Fer pel·lícules només m’interessa si em permet mantenir la llibertat, la integritat i la dignitat. El cine és el que més estimo a la vida, cosa que em permet resistir i continuar respirant, però em nego a treballar a aquest preu. El règim islàmic ha fet tot el que ha pogut per convertir el meu dia a dia en una tortura sostinguda; cada vegada que obria la porta temia que algú m’estigués esperant. Ja no he de preocupar-me per això i m’omple d’alegria. Ara puc dedicar-me de ple al cine.

Molts cineastes iranians han esquivat la censura narrant amb metàfores i al·legories. Vostè, en canvi, és molt directe.

Les metàfores poden ser una manera molt bonica de narrar, però utilitzar-les per por d’explicar el que passa em sembla molt problemàtic. Com molts altres directors, jo també ho feia, fins que un dia em vaig adonar que aquesta forma d’autocensura només servia per legitimar i enfortir el totalitarisme, i per aixafar el poder de l’art.

A més de vostè, altres membres de l’equip de producció van fugir de l’Iran. ¿Què sap dels que no ho van fer?

Han sigut acusats de propagar la corrupció i la prostitució, de fer propaganda contra el règim i d’atemptar contra la seguretat nacional. El Govern probablement voldrà utilitzar-los per donar exemple i dissuadir altres cineastes que facin pel·lícules clandestines. Elles i ells eren conscients del risc a què s’enfrontaven al participar en el film, i van ser els que em van donar la valentia necessària per completar-la. Són presents en els meus pensaments.

¿Té por que hi hagi represàlies contra vostè?

La República Islàmica no dubtaria a fer el que faci falta per eliminar els seus enemics, tot i que estiguin fora de l’Iran, però prefereixo no pensar-hi. És molt important que la pel·lícula hagi tingut tanta repercussió internacional, perquè aquesta publicitat protegeix tots els que la vam fer. I no només això; també dona esperança a tots els cineastes del meu país que continuen creant art compromès malgrat tota la persecució de la qual són objecte.

Després de la mort al maig del llavors president iranià, Ebrahim Raisi, el va substituir el reformista Masoud Pezeshkian. ¿Què n’opina?

El primer que vaig pensar després de la mort de Raisi va ser: ¿què li ha passat al meu país perquè jo i altres persones com jo ens sentim feliços quan un altre ésser humà perd la vida, perquè això significa que hi ha menys gent implicada en aquesta màquina de repressió que és el Govern iranià? Sigui com sigui, al meu país el president no té cap poder efectiu, així que l’elecció d’un presumpte reformista per al càrrec és sol una maniobra del règim teocràtic per sobreviure una mica més fent creure la gent que hi haurà canvis.

¿Quin futur li augura al país? ¿I a si mateix?

Crec que el règim no té la força necessària per mantenir-se en el poder gaire temps més. Tenen por del poble, i l’única arma que posseeixen per contrarestar-lo és exercir el terror. La seva autoritat mai va ser tan vulnerable i inestable com ara, i ja falta menys perquè la seva maquinària de dominació sigui destruïda. Pel que fa a mi, soc conscient que molts dels meus compatriotes han estat fora de l’Iran durant dècades amb la maleta preparada per tornar i continuen sense poder fer-ho, però estic segur que jo tornaré tard o d’hora.

Notícies relacionades

Júlia Otero defensa el paper d’una premsa "veraç i rigorosa"

El City motiva la ruptura de Guardiola

¿Podrà La semilla de la higuera sagrada veure’s a l’Iran?

Serà distribuïda i reproduïda il·legalment a través de les xarxes socials. Només demano als iranians que no la vegin a la pantalla del telèfon, que en busquin una d’una mica més gran.