NOVETAT EDITORIAL

‘Orbital’ o la vida a l’espai

Anagrama i Edicions 62 publiquen la "pastoral espacial" amb què Samantha Harvey va guanyar l’últim premi Booker. ‘Orbital’ arriba a les llibreries (el dia 22 en castellà i el 5 de febrer en català) convertida en la novel·la britànica de l’any i en una bonica i miraculosa odissea espacial.

«Mirar la Terra des de l’espai va ser com quan una nena es mira en un mirall», diu Harvey

«És una novel·la miraculosa i bonica», va celebrar el president del jurat

‘Orbital’ o la vida a l’espai
3
Es llegeix en minuts

Poc abans de sortir definitivament d’òrbita i emportar-se el premi Booker –i les 50.0000 lliures que l’acompanyen– amb Orbital, l’escriptora Samantha Harvey (Kent, 1975) va comparèixer junt amb la resta de finalistes, una flamant shortlist coronada per noms de pes com Colin Barrett, Charlotte Wood, Percival Everett i Hisham Matar, per deixar-se interrogar sobre les seves intencions, influències i motivacions a l’hora de crear una novel·la encara llavors finalista. "Volia escriure sobre l’ocupació humana de l’òrbita terrestre baixa durant l’últim quart de segle no com a ciència-ficció sinó com a realisme", va dir Harvey.

‘Orbital’ o la vida a l’espai /

EPC

"¿Podria evocar la bellesa d’aquest punt d’observació amb la cura d’un escriptor de natura? ¿Podria escriure sobre la sorpresa? ¿Podria aconseguir una espècie de pastoral espacial?", va afegir. El jurat no va trigar a aclarir la incògnita i eliminar els interrogants de l’equació. "És una novel·la bonica i miraculosa", va celebrar Edmund de Waal, president del jurat. "Harvey fa que el nostre món ens resulti estrany i nou", va afegir tot seguit.

Sis astronautes

Dos mesos després d’això, Orbital arriba a les nostres llibreries (Anagrama la publica en castellà el 22 de gener; Edicions 62, en català el 5 de febrer) convertida en la novel·la britànica de l’any i en una bonica i miraculosa odissea espacial sense treure els ulls de la Terra. Un relat gestat durant el confinament que, de tancament a tancament, encapsula la vida de sis astronautes, dues dones i quatre homes, de missió a l’Estació Espacial Internacional. Sis cossos envasats al buit que pedalen, dormen, matinen, monitoritzen microbis, aspiren la càpsula, revisen si la Terra està perdent brillantor, compten minuts, premen pantalles i pensen en les seves coses: una mare morta, una dona que han deixat d’estimar, una postal de Les menines. Coses que molesten, coses que tranquil·litzen i un cartell –"Només cosmonautes russos"– al qual ningú fa massa cas.

També, de tant en tant, treuen el cap per les finestres i miren, meravellats, el que hi ha a l’altre costat. Àfrica amb la llum encesa, els escarpats barrancs radials de Gran Canària, l’Àrtic color lavanda, la punta de Patagònia, el tifó que surt sobre les Filipines... "Orbitant, podrien ser viatgers intergalàctics, aventurant-se sobre una frontera verge", escriu Harvey quan "l’hemisferi nord s’il·lumina una vegada més, buit de vida humana".

"Mirar la Terra des de l’espai va ser una mica com quan una nena es mira en un mirall i se n’adona per primera vegada que la persona que és al mirall és ella mateixa", va explicar l’autora d’Un malestar indefinido: un año sin dormir el mes de novembre passat, quan va pujar a recollir el guardó i va explicar que mentre donava forma a la novel·la es va aficionar, com no fer-ho, a vídeos de l’Estació Espacial Internacional que mostraven la Terra des de l’espai. "Cada remolí vermell o fluorescent d’algues a les aigües contaminades, sobreexplotades i cada vegada més càlides de l’Atlàntic es deu en gran manera a la mà de la política i de les decisions humanes", llegim ara.

Consol espacial

Notícies relacionades

Mentre escrivia, Harvey, a qui la premsa anglesa ha batejat com la "Melville del cel, la Virginia Woolf de la seva generació", també va estar a punt de tirar la tovallola més d’una vegada i abandonar a la seva sort, flotant a l’espai com a la cançó de Spiritualized, aquests sis astronautes de diferents països que durant un sol dia, 24 hores de rellotge, assisteixen a 16 sortides de sol i 16 postes. "¿Per què algú voldria escoltar una dona asseguda al seu escriptori a Wiltshire escriure sobre l’espai, imaginant com és estar a l’espai, quan la gent ha estat allà de veritat?", es preguntava Harvey.

Per sort, la britànica va continuar teclejant i va acabar entregant una novel·la de brevetat rutilant i hipnòtic lirisme que, com va destacar el jurat, fa que el món sigui estrany i nou una vegada més. Un relat còsmic de la quotidianitat que obre una finestra per la qual escapar-se a contemplar el món des de les altures. "Per a mi va ser un enorme consol poder anar a l’espai tots els dies", va explicar Harvey en una entrevista amb el diari The Guardian. "Quan soc aquí a la Terra, em resulta difícil consolar-me amb les coses que els estem fent a la Terra i als altres. Però quan faig zoom, puc sentir una cosa que s’assembla més a la pau. Puc mirar-ho gairebé sense jutjar, només mirar la seva bellesa", va afegir l’autora britànica.