Un renaixentista

2
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Vaig poder entrevistar David Lynch el 1986, quan va venir a presentar Vellut blau al festival de Sitges. Ens van donar una hora al saló buit d’un hotel que semblava en aquell moment el bar de l’Overlook de La resplendor. Al cap de mitja hora de conversa va passar un nen amb una pilota. Lynch va començar a dir llavors que en el moment més inesperat pot passar qualsevol cosa, referint-se a la gairebé fantasmal aparició del petit. El seu cine i les seves sèries, discos, quadros, fotografies, dissenys, mobles, còmics, escultures, videoclips, publicitat, obres efímeres i creacions per a internet: l’artista renaixentista absolut partia d’aquesta idea. Sempre va dir que les idees donen volts pels nostres caps. Només és qüestió d’atrapar-les.

En va atrapar moltes i, encara que hi hagi qui sempre l’ha vist com un autor fred, cerebral i, sens dubte, estrany, bona part de les seves obres tenen una emoció desbordant. Penso en la primera trobada sexual entre Naomi Watts i Laura Elena Harring a Mulholland drive. La mateixa emoció, d’un romanticisme extraviat i un lirisme futurista, es troba en els seus discos fabricats amb guitarres discordants, fons eteris, veus tractades –o puerils quan ell i Angelo Badalamenti van gravar amb Julee Cruise: cap dels tres és viu– i lletres surrealistes sobre com és d’estrany el món. I en les seves sèries fotogràfiques de dones despullades envoltades per l’halo del fum dels seus cigarrets, els seus sedosos anuncis publicitaris per a fragàncies de Calvin Klein o la manera d’utilitzar la preciosa Wicked game de Chris Isaak a Cor salvatge. Era l’època en què formava parella cool amb Isabella Rossellini, que no va tenir cap problema a aparèixer en el sòrdid univers de Vellut blau, una pel·lícula que significa un punt i a part per a qualsevol lynchià.

Abans havia realitzat l’experimental Cabeza borradora, que va interessar molt a algú tan diferent de Lynch com Mel Brooks, que el va contractar per rodar L’home elefant, el film més bonic sobre la monstruositat. I aquesta pel·lícula va agradar tant que el poderós Dino De Laurentiis el va convèncer per dirigir Dune, que va ser un fracàs, sí, però que, en la configuració del tenebrós univers Harkonnen, no el podrà igualar ni el més inspirat Denis Villeneuve.

Notícies relacionades

Referent d’artistes

El màgic d’Oz va flotar sobre les imatges de Cor salvatge, i Twin Peaks va demostrar que es podia fer una espècie de sitcom criminal, molt fosca i divertida alhora. Quan va començar, els seus referents pertanyien a les avantguardes artístiques dels 20 i 30. Amb el temps, s’ha convertit en referent d’artistes. El 2007 es va fer una exposició sobre tota la seva obra a la Fundació Cartier. Va ser un plaer haver-la visitat, tot i que no puc fer altra cosa que emmagatzemar records. En canvi, les seves pel·lícules les tenim aquí, per veure-les. I encara que la seva proposta fos rebutjada, Lynch va compondre amb Badalamenti una primera versió de la cançó sobre els amics per sempre dels Jocs Olímpics de Barcelona. Artista total.