‘La setmana dels barbuts’

Vaig arribar a la papereria. És un dels pocs establiments del barri que queden on et parlen a català, una cosa que comença a ser tan insòlita a Barcelona que fins i tot una castellanoparlant com jo ho agraeix i reconeix com un ambient familiar (de caliu). Només hi havia una dona que estava sent atesa; vaig saludar i vaig esperar el meu torn. Mentre la propietària de l’establiment feia unes fotocòpies, mantenia una conversa sobre el temps gèlid d’aquesta setmana amb una clienta dominicana que deia no entendre aquest fred a Catalunya. La propietària del local li assegurava que la cosa duraria uns dies, alhora que li preguntava que què esperava a l’hivern. "Pensava que el fred aquí era al febrer", va contestar la dona encongint-se per donar-se abric. "No, de fet som a la setmana dels barbuts i això significa fred", va sentenciar. Va ser llavors quan vaig aixecar la meva mirada del telèfon amb què havia decidit entretenir els meus minuts d’espera. Em va sorprendre que la clienta s’interessés per saber a què es referia amb això dels barbuts. "Crec que és per la forma que adopten les estalactites de gel, cauen com si fossin barbes", li va explicar. Aquella nova (i pagana) interpretació d’aquesta setmana va donar per satisfeta la senyora: "Ah, clar. Té tot el sentit". Vaig somriure i no em vaig atrevir a corregir la teoria.

Autoritats paternes

A la segona setmana de gener se la coneix com la setmana dels barbuts perquè coincideix amb diversos sants que tradicionalment s’han presentat en l’imaginari visual popular amb llargues barbes (des de Sant Pau i Sant Antoni Abat fins a Sant Vicenç). El llarg i espès borrissol facial no només s’ha associat durant segles amb l’aspiració espiritual i el culte religiós; també amb autoritats paternes. Savis, ermitans, mags, alquimistes que passen fred com Gandalf o el Ieti. Antigament aquesta associació entre el fred i les llargues barbes va donar pas a la creença de què es tractava de la setmana més freda de l’any, tot i que no es tingués manera de comprovar-ho científicament. No obstant, així s’ha confirmat des que hi ha estadístiques meteorològiques (on hi sigui la saviesa popular...). Avui, afectats per l’escalfament global i una vegada superada (per fi) l’era dels hípsters, hem patit una desforestació de barbes abundants. Però el borrissol facial no ha desaparegut del tot.

Notícies relacionades

Una biografia sobre Carmen Martín Gaite guanya el premi Comillas

Una pistola, un jutge i tres dones

La barba, coneguda com a maquillatge masculí, si es llueix, es porta ara clara, de dos dies sense afaitar o curta i perfectament retallada. Una barba cuidada es tradueix avui com a respectable, suggereix maduresa i una originalitat interessant, però sense semblar disruptiva o agitadora. "És impossible semblar infantil o completament tonto portant barba", assegura Alison Lurie a El llenguatge de la moda. Potser per això continua sent popular en l’àmbit polític. Tot i que alguns, més que una barba, necessitarien un o diversos bulls... El que dilluns es convertirà en vicepresident de Donald Trump, portarà de tornada la barba a la Casa Blanca després de 30 anys sense borrissol facial al rostre dels líders nord-americans. En un estudi realitzat el 2007 i 2008 hi va haver una sèrie de proves que donaven suport a la teoria que els polítics amb barba tenien trets més masculins i simpatitzaven menys amb les qüestions feministes. No obstant, sempre ha d’existir l’excepció a la regla: Trump detesta les barbes i els bigotis (com ja els el va deixar clar al seu fill i al mateix Vance).

A més de pèl moixí a la Casa Blanca i molt fred, el refranyer popular també alerta que la setmana del barbuts també porta esternuts. ¡Salut.