Marcel Barrena: "És màgic que el 47 sigui l’article de la Constitució sobre la vivenda"

¿El 47 és una pel·lícula fidel a la història?

I tant. No perquè ho digui jo, sinó perquè ho diuen el fill del Manolo [Vital], la neta del Manolo, amics del Manolo, els seus veïns. Més judici que el seu no hi és pas, i han decidit que ho hem fet bé.

¿A què atribueix l’èxit a tot Espanya d’una història petita, si bé èpica, dels marges de Barcelona?

El primer termòmetre que vaig tenir de la pel·lícula va ser quan la vaig ensenyar a Valeria Castro, autora i intèrpret d’El borde del mundo, una obra mestra. Va fer la cançó perquè es va emocionar amb la pel·lícula. Li va recordar els seus avis, que anaven d’illa en illa a les Canàries comerciant amb el que fos. Aquí vaig veure que teníem una cosa important amb capacitat per connectar amb molta gent. ¿Qui no té barreja de cognoms a Espanya? Jo soc català; visc, penso i sento en català, però tinc uns avis de Peñarroya-Pueblonuevo (Còrdova) i El Hoyo de Belmez (Còrdova). El 47 també és la seva història, i la de molta gent de molts barris espanyols. És una pel·lícula altament ideològica, però té un cor superbàsic: el dret a una vivenda, a un transport públic...

La marginació de la immigració i la dificultat d’accedir a una vivenda són dos temes molt presents a El 47, i també avui dia.

El paral·lelisme, per descomptat, està fet expressament. Quan vaig descobrir la història de l’autobús vaig veure que era l’excusa per explicar moltes altres coses que coincidien en el temps i que creen un efecte mirall de coses que no s’han solucionat. Quan jo era petit ja existia la queixa que els joves no podien accedir a una vivenda. I les migracions són un tema des de l’inici de la humanitat. El 47 també toca la convivència de les llengües i de les cultures. Tot això no és casualitat, igual que no és casualitat el títol. O sí, potser és una coincidència màgica que l’article 47 de la Constitució sigui el que diu que tots tenim dret a una vivenda digna, però s’havia de veure. És una pel·lícula molt cuidada en molts sentits.

¿A favor de l’acció directa?

Crec en tot el que sigui lluita legítima i pacífica. Per això he fet aquesta pel·lícula i per això vaig fer Mediterrani. Sempre s’ha de defensar el peix petit davant el peix gros. Si el peix gros no compleix la seva responsabilitat, doncs... La gallineta.

Vital era del PSUC i de CCOO, però El 47 el presenta com un heroi solitari.

No és gens clar que tingués el seu suport. Algú ha decidit que va ser així, però aquest algú possiblement no ha parlat amb la família del Manolo. Quan una cosa va bé, hi ha molta gent que té ganes de ficar-hi cullerada. Han sortit persones que eren molt amigues del Manolo i que ningú sap qui són. S’ha arribat a dir que el Felipín [personatge interpretat per Salva Reina] no era així, quan és un personatge de ficció.

¿Per què no reflecteix la militància de Vital, El 47?

Si aquesta gent hagués fet els deures, hauria vist una entrevista en què el Manolo diu que ell va prendre la decisió de segrestar l’autobús i que ho va ver fer tot sol pels meus mitjans. En cap moment parla de col·laboració ni que fos una acció planificada. ¿A qui hem de fer cas? Em sorprèn perquè al seu dia no estaven al seu costat. Em sembla un cas interessant per estudiar com funciona l’ego. Dit això, a la pel·lícula el Manolo diu més o menys que si cadascú construeix la seva casa això no funcionarà però que si en construïm una entre tots llavors sí; hi ha un diàleg en què es declara un roig que es va casar amb una monja; s’assenyala que la Falange va matar el seu pare, i amb Gallo rojo, gallo negro [cançó de Chicho Sánchez Ferlosio] s’acaba la pel·lícula. Em sembla que no fa falta ser Sherlock Holmes per veure quina ideologia té el personatge. No pot ser més poc subtil la metàfora de Gallo rojo, gallo negro. ¿Què és el que es troba a faltar, llavors? ¿Un pla curt d’un carnet? Perquè la ideologia hi és.

Una vegada estrenada El 47, van ser identificats en una fossa de Valencia de Alcántara les restes del pare de Vital. Això no ho ordeix ni el millor publicista.

És la màgia del cine, com moltes coses meravelloses que han passat amb aquesta pel·lícula. El públic es troba una pel·lícula estrenada i no es pot imaginar què representa haver-la feta. Fer una pel·lícula és una concatenació de miracles. Guillermo del Toro diu que l’estat natural d’una pel·lícula és que no existeixi. I penso que té raó. És clar que haurien trobat el pare del Manolo igualment, perquè l’excavació ja estava en marxa, però la pel·lícula va fer que quan van trobar el Diego fos notícia i es tornés a parlar de la Falange, de les fosses, dels assassinats de la dictadura.

¿Hi va haver problemes amb el fet que el català sigui l’idioma principal d’El 47?

Cap ni un. En això tothom va tancar files. Els problemes van venir després. Un pseudomitjà va titular que El 47 és la pel·lícula de l’extremeny que va lluitar contra els catalans i un altre pseudomitjà va titular que és la pel·lícula que ataca els catalans i no el franquisme. O clickbait o ganes de fer mal.

Pasqual Maragall no coneixia Vital en el moment que evoca la pel·lícula, però sí que el va conèixer després. La participació del seu personatge a El 47 es presta a interpretacions polítiques.

Aquí no hi ha lectura política. La seva figura és bastant transversal i jo la identifico amb la bona política. Em va semblar un homenatge bonic, ja que estàvem parlant de Barcelona, de les esquerres i de la gent.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Jaume Collboni va assistir a l’estrena i va dedicar un espai de memòria a Vital a Torre Baró, i Pedro Sánchez va rebre l’equip de la pel·lícula a la Moncloa. ¿Hi ha hagut un intent d’apropiació d’El 47 per part del socialisme?

Ada Colau també va anar a l’estrena, i a Madrid vam fer una projecció a la qual van venir Mónica García i Yolanda Díaz. Vaig rebre una carta de Jordi Pujol. I avui [dimecres] també tinc una projecció amb Jordi Turull i membres del Parlament. Al gall negre no li he de dir res, però amb el gall roig podem anar a sopar, a berenar, a tot el que vulguin.