Nadine Sierra, reina del Liceu

Va tornar al Liceu La Traviata de Verdi que el regista David McVicar va estrenar al Gran Teatre fa ja una dècada, i, per fi, després de les seves diverses reposicions, aquesta vegada s’ha pogut comptar amb una soprano que ha demostrat tenir-ho tot per retratar Violetta Valéry: sí, perquè la nord-americana Nadine Sierra, que ha interpretat el rol en mitja dotzena de produccions, va construir un personatge complet, amb mil arestes, una cortesana encantadora i seductora en els seus moviments i en les seves mirades. En l’aspecte vocal va sobresortir, sobrada i sense problemes tant en la zona aguda com en els moments més dramàtics de l’icònic paper, i es va coronar com a reina de la funció; a un fraseig diví va unir un control de fiato genial, i les seves brillants capacitats li van permetre interpretar totes les repeticions d’àries, amb les seves estrofes i afegint increïbles variacions que van ajudar a percebre de la millor manera la seva protagonista.

La va acompanyar amb dedicació i total complicitat el mestre Giacomo Sagripanti, coneixedor a fons de la partitura i de la música de Verdi, que va aconseguir a més una excel·lent entrega de la Simfònica liceista, que va sonar vellutada i amb puntes dramàtiques emocionants. Igualment, el Cor del Liceu va respondre amb comoditat en gairebé totes les seves intervencions. El tenor mexicà Javier Camarena, convalescent d’una grip, va oferir un Alfredo tímid i convincent –en la tercera vegada que assumia el paper– amb una línia delicada i sentit dramàtic, còmode sobretot en els aguts. També va tornar Artur Rucinski, aquesta vegada com Germont père, aclamat pel seu superb domini del rol.

La producció continua funcionant amb la seva aroma decadent, amb la història narrada sobre la làpida de la Violetta i des del punt de vista de l’Alfredo, en un flashback que comença en el preludi sobre la tomba de la dama de les camèlies. L’escenografia i el vestuari de Tanya McCallin, que ubiquen l’obra a finals del segle XIX, ajuden a donar credibilitat a aquest muntatge que sempre agrada i que van ajudar a construir les coreografies d’Andrew George i la il·luminació de Jennifer Tipton, sense oblidar l’excel·lent tasca dels comprimaris encapçalats per Gemma Coma-Alabert com a Flora, Patricia Calvache com a Annina, el Gastone de l’experimentat Albert Casals, l’òptim baró Douphol de Josep-Ramon Olivé, l’excel·lent marquès de Pau Armengol i el doctor Grenvil de Gerard Farreras.

‘La Traviata’

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Gran Teatre del Liceu

(17/1/2025)