Un recital de màgia i emoció

E l recital es titulava Érase una vez i així va començar, amb un món al revés que un dia va escriure José Agustín Goytisolo, amb el seu lobito bueno i les seves picades d’ullet a "un príncep dolent, una bruixa bonica i un pirata honrat". Versos per a nens i grans, respostejadors però tendres, perquè així és el món de Paco Ibáñez, tan propens al verb alçat com a l’extrema sensibilitat, com vam poder observar un cop més dijous al Palau, cita del Festival Mil·lenni.

Les bombolles de sabó de Pep Bou ens havien donat la benvinguda com abracadabrant teló, si bé el cantautor ens va baixar de cop al món terrenal quan va dir que es disposava a "començar malparlant" i va clamar contra l’"anticatalanisme" promogut pels "fatxes canalles". Però, davant el faristol i prement les cordes de niló de la guitarra, va adoptar una pulcra, sentida, modulació vocal entre els plecs d’Es amarga la verdad, citació de Quevedo. Al seu costat, la guitarra exquisida de Mario Mas, que donanva pas a l’acordió amb arrels de Joxan Goikoetxea en un trio de cançons en basc que va culminar el clàssic Txoria txori. I al violoncel de luxe de Gaspar Claus a Palabras para Julia.

Immortal Brassens

Recital amb punt d’informalitat i improvisació familiar, xiuxiuejos amb Mario per decidir la següent cançó i els dubtes dels col·laboradors a l’entrar i sortir a escena. Però tot va fluir, hi va haver caliu, molt ofici i geni i pessics d’humor que el públic va caçar al vol. El trobador va cantar Lorca (Yo vuelvo por mis alas) embolicat per les onades del mar sortides de la parada d’instruments improbables de Pep Pascual, i va abordar amb ímpetu La mala reputación. "¡Brassens sempre seguirà viu!", va exclamar, i algú va replicar des del primer pis: "¡I tu també, Paco!".

També hi va haver sorpreses. La primera, Soleá Morente –el seu pare era un estimat amic del trobador– brodant la Nana de la mora i abordant també, es podria dir que sense esperar-ho, el poema d’Alfonsina Storni Quisiera esta tarde divina de octubre. I Javier Mas, el pare de Mario (que havia sigut escuder de Maria del Mar Bonet i de Leonard Cohen), en Tus ojos me recuerdan, amb text de Machado.

Andaluces de Jaén la va cantar el Palau sencer, i després de Soldadito boliviano només va quedar acomiadar-se amb el crit de guerra per excel·lència, a l’ombra d’Alberti, i allà podíem fàcilment imaginar en què podia estar pensant Paco Ibáñez al cantar allò d’"a galopar, hasta enterrarlos en el mar". Però, més que ira, hi va haver emoció al Palau. Llarga ovació final d’un públic entregat entre el qual es va poder veure la presidenta del Congrés, Francina Armengol (eixugant-se els ulls humits), i la consellera de Cultura, Sònia Hernández.

Notícies relacionades

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Una gran sèrie rebentaments

Paco Ibáñez

Palau de la Música Barcelona (16/1/2025)