Guerra reinventa el disc de duets

Vet aquí un projecte de tres àlbums alhora grandiós i humil, i que s’ha publicat per fases a les plataformes. El primer volum va sortir el desembre del 2023; el segon, cinc mesos després, i el tercer, aquest divendres, coincidint amb l’edició del triple CD amb tot el contingut. En els crèdits trobem molts còmplices de renom, però no es tracta d’un àlbum de duets sense més ni més, perquè els implicats en el projecte són coautors de les cançons que interpreten amb Guerra (totes inèdites), qui es presta a rebaixar i compartir el seu ego artístic. Idea que reprèn el concepte de parceiro, còmplice, practicat en un altre temps per Vinícius de Moraes amb autors com Jobim o Toquinho.

Bolero, bossa nova i rap

Operació de gran envergadura i cançons amb poder per perdurar, fruit d’inèdits encreuaments d’autories (la majoria, textos de Guerra i músiques del seu partenaire; de vegades és al revés). Allà hi ha, del primer volum, aquesta espècie de bolero anomenat Loco (música de Bunbury), així com la bossa nova encantada La mentira (entesa amb Rita Payés) i la cançó protesta bilingüe La rueda de la violencia (amb el brasiler Lenine). Del segon, el suau toc del rap que deixa caure a Con los dos en la cabeza, cita amb el paisà Cruz Cafuné, o la mirada a qui és i pensa diferent d’El otro, amb Amaral, així com aquestes Preguntas que formula en ondulant diàleg amb Judit Neddermann.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

I el tercer, la novetat, subministra un parell d’inspirades músiques firmades per Pedro Guerra: la misteriosa Cerca del fuego, incendiada per la veu de Rocío Márquez, i Ha sido un placer, mà a mà amb Javier Ruibal, en el qual tots dos cantautors comparteixen penes amb esportivitat. Com els altres dos, és un disc que toca diferents pals i expandeix l’imaginari de l’autor canari, entre l’ànim tropical de Siempre queda el amor, amb Juan Luis Guerra, i l’extrema fragilitat de La jaula, amb el piano de Clara Peya.

Deixen la seva empremta Calamaro (l’abolerada Tiempo de reír) i Coque Malla (No hace falta, amb metalls soul), i en una altra peça substanciosa Somos un río, Guerra refresca la vella amistat amb Víctor i Ana, de nou entorn de la immigració, amb menys alegries i més ombres que fa 30 anys. Amb tot això, Parceiros trenca motllos com a disc de duets radical, amb molt treball darrere, i obrint en cada cançó un camí per explorar.