"¿Cancel·lar un ésser humà?"

Minuts abans de la trobada virtual amb Rachel Eliza Griffiths (Washington D. C., 1978), un correu electrònic de la seva editorial ens recorda que, per petició de l’escriptora, val més evitar les qüestions "sobre el moment actual polític de Trump". Minuts després, l’advertència queda en no res, ja que la mateixa autora en parla sense manies. "El que jo anomeno somni no és el que el nou Govern entén com a somni. Per a mi, ser qui soc fa que sigui difícil abraçar el somni americà", deixa anar de cop, sense que ningú l’hi demani.

Al cap d’una estona, amb el discurs d’investidura de Trump en els titulars, una altra envestida. "¿Aquest Fem que Amèrica torni a ser gran és tornar a Jim Crow? ¿Al control del cos de les dones? ¿A la grandesa dels anys 50? Hi ha coses que passen ara que tenen un ressò d’aquella presumpta època de grandesa. ¿El gran moment és l’esclavitud? ¿Quan havíem de beure de fonts diferents? ¿Aquesta és la gran Amèrica que volem ara? Aquesta dissonància em continua fascinant", afegeix Griffiths.

El detonant, en aquest cas, és Promesa (Random House), la seva primera novel·la i el dolorós retrat d’una família tenallada pels tentacles del racisme a la Nova Anglaterra de 1957, a l’albada del moviment pels drets civils i amb la segregació racial causant estralls. "La dècada dels 50 va ser una època estranya i contradictòria en què hi havia gent que pensava que tot era possible. Una època daurada, amb el ferrocarril, Nova York i tot això", explica Griffiths. En paral·lel, afegeix: "Hi havia moltes altres coses, com un silenci imposat a les dones i els seus drets".

Violència racial

També una violència racial que la feia tornar a aquells anys. "Per algun motiu, aquella època es repetia en el meu pensament", explica Griffiths, presentada alhora, encara que després no s’esmenti en la xerrada, com la cinquena dona de l’escriptor Salman Rushdie. Ella va ser, de fet, l’encarregada de mantenir l’escriptor a la superfície després de l’atemptat que va patir l’agost del 2022 i que va relatar a Cuchillo. "Es va fer càrrec de tot, a més de suportar la càrrega emocional que jo gairebé em matés. Va tractar amb metges, policies, investigadors. ¿D’on va treure la força?", va explicar el mateix autor de Els versos satànics al New Yorker.

El nom de Rushdie surt en la conversa de manera casual quan Griffiths, artista i poeta abans que novel·lista, esmenta de passada els sopars "amb el seu marit" i com era reconfortant trobar-se’l cara a cara després d’esgotadores jornades promocionals a través de Zoom, però ara, mai més ben dit, ha vingut a parlar del seu llibre. D’una novel·la que es va obrir camí després de la mort de la seva mare el 2014 i va sorgir com a resposta a la seva fixació amb tot el que envoltava les promeses. "M’obsessionava la paraula", assegura. Perquè, afegeix tot seguit: "¿Què és una promesa? ¿Què pot prometre un país als ciutadans?".

Les respostes, si n’hi ha, són a les pàgines de Promesa, novel·la protagonitzada per les germanes Junkett (i la seva mare moribunda) i els prejudicis racials cada vegada més pronunciats que les envolten. "No volia una història negra més en què tothom pateix i mor", diu.

El llibre, recorda Griffiths, està ambientat a finals dels anys 50, però l’ombra arriba, per desgràcia, fins als nostres dies. "No hi ha cap aspecte dels EUA que es pugui abordar sense tenir en compte la raça o la classe –explica–. A James Baldwin, el fet d’estimar el país li permetia criticar-lo, i jo em sento una mica així. Després cal veure com connectem el racisme amb el capitalisme, el feixisme i l’opressió, i també amb fer servir la raça per obtenir poder i recursos".

Notícies relacionades

Chocolate Amatller torna al seu origen amb una botiga al Born

El Macba s’endinsa en la seva faceta més "reivindicativa i descolonial"

A l’hora de buscar solucions, la nord-americana advoca per l’orgull i la confrontació i defuig l’útil fórmula de la cancel·lació, mecanisme que, assegura, amaga una profunda mandra. "Cancel·lar algú és una manera de no voler fer un treball de comunicació. Pots cancel·lar un xec però, ¿cancel·lar un ésser humà? ¿Què significa aquesta espècie de guillotina moral?", assenyala aquesta també artista visual.

A més, afegeix, encara s’ha de veure si té cap mena d’utilitat real. "Sempre que es parla de cancel·lar hi ha un tema subjacent, que és el que ens hauria de preocupar i en el qual no aprofundeix ningú. Així que hem d’anar més enllà de la cancel·lació", afirma.