La dimensió del’horror

"Entrevistat i entrevistador sempre acabem plorant", se sincera l’historiador basc sobre els testimonis orals de víctimes de l’Holocaust que fa 20 anys que recull per documentar La mecánica del exterminio (Crítica), un assaig que il·lumina "la dimensió i l’horror" del pervers engranatge genocida del nazisme, orquestrat pel Reichsführer de les SS, Heinrich Himmler.

Un llibre esgarrifós que aprofundeix en els procediments d’assassinat sistemàtic del Tercer Reich que van segar la vida de 17 milions de persones entre el 1933 i el 1945: una mitjana de 3.800 al dia, tot i que en els últims anys, els més letals, es va arribar a 12.000 morts diaris. Sis milions eren jueus; sis més, presos soviètics.

Entre altres fonts, Irujo va acudir a l’arxiu del Museu de l’Holocaust de Washington, "on encara hi ha un milió de documents que ningú ha consultat", recalca en entrevista. Preocupat per "l’auge d’una extrema dreta que cobreix amb vel la realitat històrica i d’una tremenda i abundant literatura revisionista que nega l’Holocaust i diu que no existien les cambres de gas", enfoca detalls que "la narrativa ha desenfocat o han passat desapercebuts". Aquí en repassa alguns:

Les xifres.

La quantitat d’horrors, tortures i formes d’assassinar que va anar perfeccionant el Reich donen la dimensió del genocidi tant com les xifres. Inanició per gana, fred i esgotament pel treball forçat, malalties, trets i execucions, cremació en forns, llançaflames, injeccions de fenol o cloroform al cor, experiments mèdics, pallisses, marxes de la mort, camions i cambres de gas...

L’SS-Gruppenführer Herbert Backe, "personatge que ha passat desapercebut però que va canviar radicalment la dinàmica de l’Holocaust", va demostrar el 1942 que el seu mètode de matar de gana i fred era més efectiu que les armes de foc, perquè aplicant-lo, en només sis mesos, va eliminar dos milions de persones. Des d’aleshores l’escalada assassina va augmentar exponencialment al crear-se els grans camps d’extermini de Treblinka, Sobibor, Majdanek, Belzec i Birkenau, el més letal dels 40 de l’univers concentracionari d’Auschwitz (on "el 99% de les criatures, persones grans i malalts, del 75 al 80% dels homes i del 85 al 90% de les dones eren seleccionats per a la seva execució immediata" a l’arribar). En realitat hi va haver més de 42.500 centres de detenció. 30.000 eren camps de treball forçat; 980, de concentració; 1.150, guetos, i més de 1.000, recintes de presoners de guerra, a més d’instal·lacions per a eutanàsia de gent gran i malalts físics i mentals. "Hi va haver cambres de gas en 30 o 40 dels camps. El 85% va morir d’altres causes que no eren el gas".

Canibalisme.

"Un pres supervivent em va explicar com als camps, després de treballar 12 o 15 hores al dia, sense gairebé menjar, queien rendits al terra o al catre i dormien com troncs de nit. De sobte va afegir: ‘només quatre hores... Si dormíem més, ens podien menjar vius’", relata en entrevista Irujo, també filòleg i filòsof. "Hi ha referències al canibalisme, un tema que sí que va sorgir en el genocidi ucraïnès de Stalin, però ningú en vol parlar. En els judicis de Nuremberg amb prou feines va sortir a col·lació", constata sobre aquest tabú, conseqüència de la gana a la qual els nazis sotmetien els presos, amb racions que per a la majoria eren pa negre i sopa aigualida. Els cadàvers de Buchenwald pesaven de 27 a 36 quilos.

També hi va haver evidències que en transports amb tren, després de dies tancats als vagons, els vius "havien menjat la carn dels cossos morts", explicava Franz Blaha, pres a Dachau.

Els trens mortals.

"Sempre s’ha parlat del transport als camps en trens, però no era només un mitjà de transport, sinó també un mètode d’extermini. ¿Quin sentit tenia que els presos en un tren de 50 vagons arribessin amb vida a un lloc on serien gasats? –es pregunta–. Si arribaven ja morts era menys feina per als nazis, perquè, si n’arribaven més de 700 de vius no els cabien a les cambres de gas i els havien d’executar amb arma de foc. L’única explicació que allarguessin la via de tren des d’Auschwitz fins al crematori és perquè la majoria arribaven morts i així els podien ficar directament als forns, cosa que estalviava temps i diners".

Violacions.

"No es parla de les violacions, però era un fenomen quotidià, passava diàriament i no hi havia límits. És propi de totes les guerres i genocidis, com l’armeni o l’ucraïnès", recalca l’expert, que il·lustra "la barbaritat" comesa per un batalló de soldats alemanys del front soviètic a qui van donar una setmana de permís en una població polonesa. "Allí van agafar una illa de la ciutat i van treure totes les dones, de 10 a 90 anys. Les van lligar en un barracó i gairebé totes van morir violades". Als camps, afirma, "les dones no tenien cap protecció". Era comú que "les joves més atractives" dels grups de jueves obligades a despullar-se per ser gasades fossin seleccionades i violades pels auxiliars a càrrec, sovint borratxos, abans de ficar-les a les cambres de gas. A més, es calcula que hi va haver 500 bordells per a esclaves sexuals.

Les "fosses gemegaires".

"La fossa encara estava viva; cossos sagnants i recargolats recuperaven la consciència. [...] es van sentir gemecs fins a ben entrada la nit. Hi havia persones a les quals només havien ferit lleugerament o d’altres a les quals ni tan sols havien tocat; s’arrossegaven fora de la fossa. Centenars van morir segurament asfixiats sota el pes de la carn humana", va descriure Andrew Ezergailis el primer dia de la massacre a Rumbula (Letònia), una de les 160.000 execucions en massa, la majoria de civils, fetes pels Einsatzgruppen a l’est fins al 1941. "Els botxins d’aquestes matances anaven molt beguts, perquè així els era més fàcil psicològicament suportar el que feien, i això augmentava el marge d’error al disparar –explica Irujo–. Rebre un tret no implica morir a l’instant, pots tardar hores si no afecta zones vitals. A les fosses molts hi queien vius després de rebre les bales i eren enterrats entre crits horribles. En vaig entrevistar alguns que van sobreviure després de caure inconscients, com un nen de la massacre de Babi Iar (Ucraïna), que durant la nit va bussejar a través de cossos i sang i va aconseguir sortir de la fossa".

El Sonderkommando.

"A aquells presos els va tocar treballar en circumstàncies abominables. Havien de buidar les cambres de gas de cadàvers, però cap tasca era pitjor que cremar vius els nadons als forns, una cosa comú quan hi havia un gran nombre de persones per executar", diu l’historiador, que recorda que "sota ls crematoris es van trobar ampolles amb missatges dels sonderkommandos que van voler deixar constància del que allí passava". Un, del crematori III de Birkenau, signat per Salmen Lewental, deia: "Mort, mort, mort. Mort a la nit, mort al matí, mort a la tarda. Mort. Vivíem amb la mort. ¿Com es podia sentir un humà?".

"Tot dins de mi va morir –va relatar Jan Poludniak, pres del Sonderkommando–. Quan penso en el que he vist i en el que he passat, fins i tot avui, mentre estic assegut aquí parlant, em sento com algú que ha ressuscitat d’entre els morts...".

La rutina de la mort.

Notícies relacionades

OptiGen, un abans i un després en l’eòlica marina

Els colors en la moda

La mort era rutinària. "Entre els nazis hi havia psicòpates que gaudien torturant i matant, però la immensa majoria eren persones normals. Per això els Einsatzgruppen anaven tots alcoholitzats, per suportar el que implicava executar frontalment les víctimes. Per això van buscar nous sistemes de matar que evitessin el trauma psicològic als botxins, fent que la mort fos anònima, que l’executor no olorés ni veiés la víctima". Les alternatives més eficaces van ser els camps, amb les cambres de gas, els transports, la gana i el treball fins a la mort.

"Això no resta responsabilitat als executors. Al contrari –opina Irujo–. Com a éssers humans, eren conscients del que feien i no val dir que complien ordres: ningú els obligava a entrar a les SS o a anar als camps, era una cosa voluntària i podien demanar trasllat si volien, però la immensa majoria no ho feien perquè, d’una banda, evitaven anar al front, i de l’altra, perquè allí s’enriquien amb l’or, les joies, les robes i els diners dels presos i menjaven i bevien bé. Només l’1% dels SS que van treballar als camps van ser jutjats o van morir en la guerra. El 99% d’ells van tornar a casa seva una vegada acabada la contesa com si no hagués passat res".