Fermin Muguruza: "La gent té por d’organitzar un concert meu perquè sap que serà perseguida"

El 2017 vam fer el disc amb The Suicide of Western Culture i l’any següent, cinc concerts. I ja està. En realitat, la meva última gira es remunta al 2013. Però quan pensava a fer algun concert es va morir l’Iñigo [Muguruza, el seu germà], i després va venir la pandèmia. He estat intentant convèncer-me a mi mateix de fer almenys un concert per celebrar que feia 40 anys que estava en aquesta faràndula. El que va venir després va ser esgotar en un minut les 8.000 entrades del concert de Bilbao i fixar una segona data. I va passar el mateix. Llavors em vaig posar com a objectiu que la gent sabés que el 2025 faria una gira.

Els últims mesos, la cançó Sarri, sarri, de Kortatu (que el 1985 evocava amb un ritme alegre de ska la fugida de la presó de Martutene de Iñaki Pikabea i Joseba Sarrionandia, condemnats per pertinença a ETA), torna a estar d’actualitat.

És una cançó de fa 40 anys que ara s’utilitza per treure’n rèdit polític. A principis del 2024 vaig patir una sèrie d’atacs sense cap ni peus: per un mural que em van fer a Bellreguard, al País Valencià, van denunciar la directora i cinc persones per enaltiment del terrorisme. Va sortir una sentència favorable. Llavors, a l’actriu Itziar Ituño, que havia patit un linxament mediàtic per manifestar-se a favor dels presos polítics, li donen un premi a Mollerussa i comença a cantar Sarri, sarri. Imagina’t fins on arriba la confusió d’aquesta gent que La Voz de Galicia publica que Ituño canta "l’himne etarra». ¿Himne etarra? Després surten els de l’Athletic a cantar-la amb la gent i pateixen la ira de l’extrema dreta. Se’m torna a condemnar, a tractar com un empestat, i que ningú pugui fer-me un homenatge, ni cantar amb mi. Avui, 40 anys després, els dos presos que es van escapar són al carrer, lliures, i aquesta cançó no té cap mena de denúncia legal.

La va cantar al novembre a la presó de Martutane, en el 39è aniversari de la fuga. El Govern basc ha anunciat que posarà límits als repertoris dels concerts en centres penitenciaris.

És una cançó que es toca a tots els pobles. La dreta, aliada amb la ultradreta, té ben apamat com cal atacar i posar nerviosa certa gent perquè reaccioni d’una manera afí al que defensen, i ho han aconseguit amb el Govern basc.

Aquesta gira el portarà per diversos països europeus i llatinoamericans i pel Japó. A Espanya va començar a La Laguna (Tenerife) i segueix a Barcelona, Madrid, Santiago i Mèrida, i també Sant Sebastià i Pamplona. ¿Ha patit vetos en altres ciutats?

Al País Valencià no puc actuar en llocs municipals, i en privats serien més petits i no s’han donat. La gent té por d’organitzar un concert meu perquè sap que patirà una persecució, una pressió, i prefereix no arriscar-se. També ha passat a Andalusia. Hem tancat el concert a Extremadura i soc feliç. A Santiago hi actuaré perquè hi ha el BNG. És una constant en la meva vida, però alhora em dona força. En aquest país hi continua havent algú que, per cantar, està pres: Pablo Hasél.

¿Com recorda els seus inicis en la música, en aquell encreuament d’influències tan diverses, com el punk amb els ulls posats a Jamaica de The Clash, els cantautors bascos i el folklore?

De petit escoltava clandestinament Mikel Laboa i els cantautors en eusquera. Vaig aprendre acordió i després vaig descobrir els discos de punk a les botigues d’Hendaia i Baiona i la cançó Punky reggae party, de Bob Marley. Els jamaicans de Londres, com Linton Kwesi Johnson, mostraven una altra actitud, que no tenia res a veure amb el rastafarisme sinó amb la lluita de classes, i això és el que ens motivava. L’ska dels Specials i Selecter i The Beat: aquesta connexió de blancs i negres en un escenari. La revolució que va suposar el segell 2 Tone i el moviment del rock contra el feixisme. I el gran descobriment va ser veure The Clash el 1981, presentant Sandinista! Dos mesos després d’un intent de cop d’estat: va ser un gran revulsiu.

El 10 de maig de 1986, Kortatu va actuar en un festival històric, Nicaragua Rock, al Palau d’Esports, amb La Polla Records, Cicatriz, L’Odi Social, Últimos de Cuba i Electroputos. ¿Quina és la seva mirada actual cap a la revolució sandinista i l’evolució del llavors guerriller, avui president, Daniel Ortega?

Hi ha moments en què la història canvia i després la transformació d’aquest canvi pot ser d’una manera o d’una altra, però hem de defensar aquests canvis. La revolució mexicana del 1910, la soviètica del 1917... La sandinista del 1979 ens va canviar a nosaltres, amb 16 anys, l’any del London calling, de The Clash. Va ser una de les revolucions més entranyables que hi ha hagut. És una cosa que hem de reivindicar. L’imperialisme dels Estats Units s’hi va acarnissar, armant la Contra, i després la gent va votar simplement per no continuar la guerra.

En la seva última actuació a l’Hospitalet de Llobregat, a la sala Salamandra, el 2018, va parlar dels "cinturons rojos» de les ciutats. No és gaire clar que segueixin sent-ho, veient els transvasaments de vots cap a dretes i ultradretes. ¿L’esquerra fa prou autocrítica per la pèrdua d’aquests votants que creia naturals?

Hi ha aquella idea que al feixisme no se’l discuteix sinó que se’l combat, però això és si estem en la Segona Guerra Mundial. Ara al feixisme se’l discuteix barri a barri, perquè la nostra eina és la convicció. Hi ha d’haver una revisió radical. Fent servir conceptes com fachapobres no aconseguiràs més que rebuig. Sí, cal una mica d’autocrítica i s’ha pecat de supèrbia i de superioritat moral, de sentir que estem per sobre d’això.

Notícies relacionades

Chocolate Amatller torna al seu origen amb una botiga al Born

"¿Cancel·lar un ésser humà?"

¿Li sembla que aquesta serà la seva última gira?

No m’agrada dir si ho serà o no perquè és probable que faci més concerts i continuaré component música. Però de grans espais, sí que ho és, i de comiat de repertori, també, perquè sonaran cançons que no crec que torni a cantar.