Coll, l’ovni del còmic espanyol dels 50 i 60

Josep Coll (Barcelona, 1924-Barcelona, 1984), només Coll en l’art, va ser un ovni en la historieta espanyola dels anys 50 i 60. Parlant d’ovnis: el partit que podria haver-los tret com a as del moviment dibuixat. Però no van captar el seu interès, potser perquè la febre per la ufologia dels 70 el va agafar ja amb només mig peu al còmic. Luis Garbayo analitza la seva obra a Coll. Trayectoria de un historietista insólito (Norma), volum que recopila així mateix abundant material gràfic. Hi destaquen gairebé 150 originals en tinta que converteixen en atemptats les impressions en quadricomia de TBO, revista on Coll va publicar el gruix del seu treball. "Va ser un cas excepcional –resumeix Garbayo–. El seu refinament no té parangó en els seus contemporanis espanyols".

Al llibre, Garbayo emparenta Coll amb "la invenció de Herriman, la línia i el gest de McManus i Hergé, la geometria de Soglow, la delicadesa de Sempé... i més enllà del dibuix, l’enginy visual de Keaton, el silenci eloqüent de Tati i l’instant decisiu de Cartier-Bresson". No diu l’autor que l’influïssin, ni tan sols que conegués el seu treball, només que l’obra de Coll té confluències amb la d’aquests artistes. Tot i que "és clar", assenyala, que a McManus i a Soglow els coneixia, tots dos es publicaven a Espanya, el segon a TBO. Sigui com fos, Coll va acumular en la seva obra elements radicalment moderns en aquell moment i que encara avui formen part d’una assentada idea de modernitat: traç net i essencial, repetició de l’enquadrament i el punt de vista (això hauria encantat a Andy Warhol), composició geomètrica de les pàgines, gust per la velocitat d’avions, automòbils i motocicletes (d’aquí el sospir per l’absència d’ovnis).

Adeu a la feina de paleta

Coll va publicar les seves primeres historietes el 1948 a les revistes Chipa, KKO i Mundo Infantil. Un any després va provar sort a TBO i la va tenir. Va abandonar la seva feina com a paleta per dedicar-se per complet a la historieta. Garbayo qualifica de "prodigiosa" la seva evolució des dels inicis fins al 1955-56. "Dius: ‘No pot ser el mateix dibuixant’", afegeix.

TBO era una capçalera que començava a quedar-se antiquada, sobretot en comparació amb la frescor dels dibuixants de Bruguera. Garbayo, no obstant, considera que va ser una sort que Coll acudís i es mantingués a TBO, la revista de la seva infància. "Allà se li va permetre fer uns jocs que en cap altre lloc no se li haurien permès –argumenta l’autor–. Sovint s’especula sobre què hauria passat amb Coll si hagués tingut personatges fixos com Escobar, Vázquez o Ibáñez. Crec que el seu estil era una altra cosa i que un personatge fix hauria anat en contra de la seva experimentació".

En realitat, Coll sí que va tenir personatges fixos als seus començaments. I arquetips fixos en la seva plenitud, com el captaire, el pescador, l’home motoritzat o, sobretot, el nàufrag. "La soledat dels nàufrags de Coll no és circumstancial sinó essencial –exposa Garbayo–. Ser nàufrag per a Coll no és un accident, és un ofici de vida. És: ‘Tots som nàufrags i a veure si amb l’enginy aconseguim sobreviure’. En general, els protagonistes de Coll són homes sols. Des del punt de vista tècnic, cal ser molt bo per aconseguir que una historieta amb només un personatge funcioni, tingui força i resulti atractiva. Ho fan molt pocs". Mínim contacte amb la realitat espanyola tenia l’obra de Coll, uns llimbs d’"humor blanquíssim normalment resolt a la manera de l’absurd", segons Garbayo.

Reconeixement i suïcidi

Notícies relacionades

L’Acadèmia conclou que Eduard Cortés va perpetrar xantatge sexual

Tamara Tenenbaum guanya el primer premi Paidós d’assaig

Estrella indiscutible de TBO, on en vida va veure publicades 232 portades seves, Coll va tornar a l’ofici de paleta el 1964, tot i que va continuar dibuixant per a la capçalera en el seu temps lliure. Molt menys, és clar. Així de ben pagada estava la historieta. TBO va compensar la baixada de producció amb la publicació d’historietes inèdites que tenia en el seu poder i d’historietes ja publicades, sense pagar-les-hi, ja que les havia comprat anteriorment i els drets d’autor amb prou feines estaven reconeguts en el còmic espanyol.

Amb la reivindicació de la línia clara per part del còmic Cairo en la dècada de 1980, Coll va ser rescatat com a paradigma espanyol de l’estil. El 1984 va rebre el premi del Club d’Amics de la Historieta, en el quart Saló del Còmic de Barcelona, i va començar la seva col·laboració amb Cairo. El 13 de juliol del mateix any es va suïcidar. Patia una depressió profunda. "Max és admirador i deutor reconegut de Coll –assenyala Garbayo–, i diria que també va influir l’escola valenciana vinculada a Cairo, per exemple Micharmut i Daniel Torres".