Triomf i tragèdia

Amb un cop d’ull a The Brutalist n’hi ha prou per detectar les seves agosarades i eixordadores aspiracions. Té una durada de tres hores i mitja –més un intermedi de 15 minuts–, l’acció transcorre en tres dècades i es va rodar en VistaVision, un format fotogràfic de gran qualitat que feia sis dècades que no s’utilitzava. És temptador comparar la pel·lícula amb l’edifici aclaparador i dement que vol erigir el protagonista, Laszlo Toth, un arquitecte supervivent de l’Holocaust que fuig d’Europa cap als EUA i, un cop allà, lluita contra la fal·làcia del somni americà, el trauma causat pel genocidi i els límits de la seva pròpia arrogància. Però si l’edifici de Toth és desorbitat i inescrutable, The Brutalist avança àgil i sense esforç encara que parli de temes de màxima envergadura, exhibint energia pròpia del cine indie i alhora alineant-se amb epopeies clàssiques com El padrí, Hi havia una vegada a Amèrica, Pous d’ambició y The Master.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Manel Vidal Boix: «El preu moral que paguem per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible»

El tema central és el xoc entre la recerca de l’expressió artística pura i l’afany del capitalisme per limitar-la. Després d’arribar a un pacte faustià amb un benefactor que no té la capacitat intel·lectual ni espiritual per distingir la forma de la funció i les idees del significat, al llarg dels anys Toth serà successivament admirat, adorat, tolerat, menyspreat, explotat i terriblement abusat mentre intenta fer realitat el seu disseny mestre, inspirat per les atrocitats del nazisme i el turment acumulat després d’haver-ne escapat. En el procés, la seva angoixa augmentarà al mateix ritme que el seu consum d’heroïna, i el seu idealisme inicial donarà pas a un individualisme intolerant i una negativa ferotge a adaptar els seus plans als estúpids gustos aliens. Adrien Brody ofereix un treball demolidor capturant les cruentes guerres que es produeixen a l’interior del personatge.

Brady Corbet mai ha sigut un director subtil. Els seus dos primers llargmetratges, La infancia de un líder i Vox Lux, van prescindir del subtext per investigar respectivament l’ascens del feixisme i les zones grises de l’estrellat pop, mentre que a The Brutalist, un sorprenent acte de violència en el tercer acte s’esforça massa per explicitar la seva càrrega metafòrica. Però això no mitiga la fúria i el dolor que aquesta pel·lícula transpira, el poder esgarrifós que transmet, l’impacte que causen la seva successió d’aclaparadores imatges i el seu evocador disseny sonor i el nombrós repertori de temes que explora: parla d’arquitectura, del mal que la política i la ideologia causen a l’art, de l’ombra del nazisme, del geni i la bogeria desencadenats per la tragèdia, de la identitat jueva, l’antisemitisme i l’experiència immigrant; i, tot i que no s’hi arriba a endinsar tant com probablement voldria, sí que ofereix el tipus d’experiència que exigeix ser viscuda davant la pantalla més gran possible. És, és clar, cine monumental.