Un "aquelarre antifeixista" i molt més

És fàcil que el discurs polític tapi l’art en la conversa pública sobre Fermin Muguruza, i és possible que això a ell ja li sembli bé, però el concert d’ahir a la nit va ser una exhibició de poder musical, mestís i granulat. I això que de política n’hi va haver i en grans quantitats, començant per les petites banderes palestines de cartró que s’oferien al públic a l’entrada del Palau Sant Jordi.

Es tractava de commemorar 40 anys de carrera i Fermin Muguruza va confeccionar un concert generós, superant les dues hores i mitja, en el qual van entrar en joc una trentena llarga de cançons. Banda de nou integrants (amb tres metalls i la poderosa veu de Myriam Matah, la que va ser cantant de La Kinky Beat), aparell sonor amb què bascular, Déu n’hi do, entre el reggae-ska amb ascendent punk, la interferència del dub, l’eco hardcore i el toc tradicional de l’acordió.

I bé, allò va ser, com va anunciar Muguruza, un "aquelarre antifeixista", i bastant més que això, la cita amb moltes cançons que van marcar època, cas de les de Kortatu, que no van trigar a sonar: Hay algo aquí que va mal (aquell assalt a Stiff Little Fingers), La línia del frente o Desmond Tutu, aquesta en nom de "totes les lluites anticolonials". I Nicaragua sandinista: "Despierta, dispara, un gringo en tu casa".

Reggae amb trikitixa i el pessic del soul en un After-boltxebike que va encendre el local. Concert per viure sobretot a la pista (les entrades que van volar abans), a tot pogo quan es presentés. Públic amb molts veterans de guerra, revivint nits d’èpica revolucionària. Suport de Muguruza a l’1 d’octubre i als "carrers" que seran "sempre nostres" parlant en el català que va aprendre en la seva residència a la Fabra i Coats, i un record al seu germà petit Íñigo, que va morir fa cinc anys.

El material dels seus projectes personals va encaixar sense fissures, amb Newroz o el més recent Black is beltza, si bé els incendis es van desbocar amb el ferotge crossover de Negu Gorriak: demolidores Hiri gerrilaren dantza, BSO, Itxoiten… A poc a poc, de les dents serrades passem al ball i a la disbauxa amb la indispensable Zu atrapatu arte, dard contra la inhibició sociopolítica ("sempre són els problemes dels altres"), amb el madrileny Karlos Animal (de Non Servium). Sospirs per una Euskal Herria tropical de Kolore bizia i un skatalític Dub manifest.

I ni més ni menys que La internacional, a acordió i metalls, obrint un llarg bis en el qual no va faltar el record de la gesta carcerària de Sarri, Sarri, amb un eco que encara genera soroll de fons 40 anys després.

Fermin Muguruza

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Palau Sant Jordi

Barcelona, 24/1/2025