Contextos d’art
Bocins de realitat
¿És un problema que es faci servir el rostre, o el cos, d’algú reconeixible per a una obra artística d’índole religiosa o mitològica, o que no sigui el que s’espera per a una imatge de devoció? Caravaggio ja ho va viure en primera persona.
Passar a la posteritat a través de l’art només es concedeix a uns quants. L’art perdura; la vida és breu
Comencem l’any amb enrenou en el món artístic. A les notícies sobre l’obertura de nous espais expositius, com el de San Luis de los Franceses a Sevilla i el museu del Renaixement a l’antic palau de Requesens, a Molins de Rei (Barcelona), s’hi uneix la programació de les exposicions temporals que s’han previst de cara a aquest any.
Des de la commemoració de l’any Castelao a Galícia pel 75è aniversari de la mort de l’artista i intel·lectual gallec, fins a les propostes del palau de Carles V a Granada, la mostra de Zurbarán al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i una altra de dedicada al mateix autor al Museu Thyssen de Màlaga, Pedro Orrente al de Belles Arts de València, la retrospectiva sobre Anton Rafael Mengs al Museu del Prado o la de José Mezquita al Museu del Realisme Espanyol Contemporani (MUREC) d’Almeria, plantejar petites escapades dins del territori espanyol per disfrutar de tota aquesta programació pot ser complicat a causa de la varietat i la qualitat que es presenta.
Però no és això el que ha convulsionat el món de l’art i el patrimoni històric al nostre territori les primeres setmanes de l’any, sinó una cosa per la qual l’any passat es va criticar tant el cartell de la Setmana Santa sevillana: la utilització d’un rostre conegut en una obra artística.
Rebuig visceral
Com ja vaig reflexionar en aquestes mateixes pàgines en relació amb el cartell de Salustiano García, és curiós comprovar com aquesta interrelació entre l’artista, la seva obra i la presència del seu retrat o del de la seva família, o del seu entorn més pròxim, va ser una cosa habitual en èpoques precedents i es vivia amb certa naturalitat; no obstant, actualment genera un rebuig visceral. Si ningú s’escandalitza per veure la família de Velázquez retratada en la seva epifania del Museu del Prado, o el mateix Rubens com a part del seguici que acompanya els reis d’orient en la seva Adoració al Nen, avui dia no es permet a Antonio López fer servir una imatge de la seva dona i el seu fill per a la proposta de portes de la façana oest de la catedral de Burgos, o a Salustiano García el rostre del seu fill com a imatge del Ressuscitat.
¿El problema és que es faci servir un rostre reconeixible o que no sigui el que s’espera per a una imatge de devoció? La presència dels retrats dels comitents a les obres que encarreguen, siguin de tipus religiós o mitològic, era una cosa habitual.
Personatges de barri
Així conservem el magnífic retrat d’Anton van Dyck de George Villiers i la seva dona, Catherine Manners, presentats com a Venus i Adonis, o el d’Isabel Clara Eugènia com a imatge de santa Clara a l’escena dels defensors de l’Eucaristia que proposa Rubens per a un dels cartrons per a tapissos dels Triomfs de l’Eucarística.
L’església de San Miguel de Latre, a Caldearenas (Osca) mai va pensar que les pintures costejades per part d’un empresari de la localitat a les voltes de l’atri fossin motiu per esdevenir el focus mediàtic. Tot perquè el rostre de l’evangelista sant Mateu apareix amb els trets de qui finança l’obra.
Independentment de la polèmica en relació amb els permisos corresponents d’intervenció en una església del segle XII per part de Patrimoni de la Junta d’Aragó i de la mateixa Diòcesi de Jaca, a la qual pertany, la polèmica rau a prendre les faccions reconeixibles d’una persona pròxima com a pauta per a una imatge devocional i que aquesta, potser, no sigui un exemple de conducta que la societat admeti.
Notícies relacionadesCaravaggio ho va viure en primera persona. La seva Mort de la verge del Museu del Louvre va ser rebutjada per fer servir el cadàver d’una prostituta ofegada al Tíber com a model per a la figura de la Verge. Les crítiques, segons les autoritats competents del moment, rauen que els episodis sagrats han de presentar un decòrum en què la inclusió de personatges de barri reconeixibles restava un pudor que no era adequat per a la devoció que se suposava per a aquestes imatges.
És una cosa que ens costa. La imatge de la divinitat no pot ser el veí de la porta del costat, amb tots els seus defectes i virtuts que coneixem, i molt menys la d’una persona amb problemes amb la justícia. Passar a la posteritat a través de l’art és una cosa que només es concedeix a uns quants. L’art perdura, mentre que la vida és breu. Necessitem idealitzar la realitat, o digerir-la a petits bocins.
- Nova delinqüència Cop policial contra lladres que circulen amb patinet elèctric
- Concerts d’aniversari Els Pets: "Qui vegi el got del català mig ple, que ens digui quina medicació pren"
- Crònica rosa Ana Obregón i el dolor com a coartada
- Nova era a la Casa Blanca Parar els peus a Trump, en mans de jutges i diputats
- Apunts polítics de la setmana I Puigdemont no trenca amb Sánchez