Consagració a Montjuïc

Sentir-se dins un forat de misèria moral i conjurar aquesta circumstància amb cançons furioses de textos costumistes amb mala llet (i pessics d’humor) és l’equació sobre la qual opera Carolina Durante. Si bé és veritat que tornen les bandes de guitarres, i no es tracta de cap miratge, pot ser que ells siguin aquí per perdurar. Disposen de moltes cartes a la màniga, com les 25 cançons amb les quals van curtcircuitar ahir a la nit en el primer dels concerts al Sant Jordi Club.

Elige tu propia aventura, el seu tercer àlbum, ha refinat l’aposta sense perdre el punch ni domesticar el seu catastrofisme eixelebrat, tocat per frasejos adorables com "joderse la vida es lo más divertido", que va obrir la sessió. Escenari amb possibles: mobiliari de despatx, amb les seves taules, els seus ordinadors i la seva màquina de cafè (i la banda sonora de The office com a preàmbul), com apuntant a una realitat asèptica en la qual ells són la llenguallarga nota discordant.

La vida és dura, però aquests madrilenys (un sextet en escena) saben treure punta als espectres del desencant generacional amb alguna cosa més que invectives agres: tenen un do per a la melodia i la tornada, com van testificar Dios plan o San Juan (aquells fons de teclat i la textura d’harmònica), en tens diàleg amb peces més galopants com l’amfetamínica Tomé café, en la qual van retorçar i van fer grinyolar les guitarres a plaer.

Tot i que citin la plausible opció del suïcidi en les seves lletres, fan cançons massa bones i concerts massa apassionats per fer-se passar per nihilistes. En el fons, el durantisme és amor, o què és, si no, l’àcida però tendra Cayetano, que humanitza l’adversari. Es van complicar la vida al comptar amb un quartet de corda i una trompeta en un secció del repertori, inclosa la pròpia Elige tu propia aventura, remarcant nous camins.

No inventen cap gènere, però extreuen or dels cànons flotants, ja sigui la cantarella de Los Planetas, els baixos postpunks o l’eco d’Oasis: l’excel·lent Probablemente tengas razón, una d’aquelles cavil·lacions expiatòries amb les quals el cantant i lletrista Diego Ibáñez es fustiga. Com la perla anomenada Normal ("fatal, estuvo mal, yo también me odié"), en la qual, per descomptat, no va aparèixer Rosalía ("la número u"). Van sonar totes dues en un tram final desfermat, amb rescats de Yo pensaba que me había tocado Dios (en la qual va aparèixer el còmplice discogràfic Barry B) i Perdona (ahora sí que sí), altres mostres àlgides d’un cançoner i una manera de fer que viuen en estat de gràcia.

Carolina Durante

Notícies relacionades

Assassinats, ball i ‘tot és jazz’ al Tívoli

Cala Vento: deu anys fugint de les etiquetes

Sant Jordi Club

25/01/2025