Els Pets: "Qui vegi el got del català mig ple, que ens digui quina medicació pren"

Lluís Gavaldà: No hi ha una llei exacta. El públic té molt criteri i de vegades coincideixes amb ell, però altres cops no. Hem reunit les cançons de les quals ens sentim més orgullosos. La que tanca l’àlbum, Lent, no va ser single, però el públic se la va fer seva i ara és la més escoltada de l’àlbum 1963. De vegades el públic et dona una lliçó. Això també va passar amb Blue tack, que ara és la més escoltada de L’àrea petita i que en alguns moments ha superat fins i tot Bon dia. És la cançó més representativa dels nostres últims 15-20 anys.

Sempre han patit una tensió interior entre el pop interiorista-melancòlic de cuidada factura i el seu costat més festiu, aquell per posar a ballar el públic de la plaça del poble.

Gavaldà: Els àlbums tenen aquesta introspecció, però després en directe sentim la necessitat de veure que la gent disfruta, i jo, com a frontman, tinc un punt de monitor d’esplai: "¡Va, aixequeu-vos...!»

Joan Reig: Ara ja no toquem tant en places de pobles, sinó més aviat en auditoris i teatres, que imposen més. Com a espectador m’agraden, més qualitat de so i llum, però com a músic prefereixo el format rock’n’roll.

Gavaldà: I que la gent salti i balli. Però a nosaltres mai ens han agradat els recintes gaire grans. La mitificació del Palau Sant Jordi... Preferim fer tres concerts d’aforament mitjà. Així toquem tres cops. Perquè el que ens agrada és tocar. No ens fa mandra.

El Sant Jordi s’ha convertit en la unitat de mesura de l’èxit: Oques Grasses, Zoo, Joan Dausà... Una banda amb tantes cançons conegudes com Els Pets, ¿mai s’ho han plantejat?

Reig: Preferim cuidar el conjunt del mercat.

Gavaldà: Si toques al Sant Jordi, cremes tota la zona de Barcelona en un sol concert. I a nosaltres ens agrada anar a tocar a Mataró, a Sabadell, a Manlleu... I el Sant Jordi té un punt etnocèntric que ens molesta per filosofia de grup. Sempre sembla que el concert important hagi de ser a Barcelona. No fa gaire, un grup deia "ho deixem, ja hem tocat al Palau Sant Jordi, ¿què més podem fer?». Jo vaig pensar: doncs no vull anar al Sant Jordi i que el grup s’acabi.

Només el fet d’anunciar un Sant Jordi ja motiva la gent a comprar entrades.

Gavaldà: I si ho anuncies un any abans encara hi ha més ganes de comprar-les.

Falin Cáceres: Per no parlar quan dius que serà l‘últim concert, tot i que pensis que en dos anys tornaràs.

Recorrent la seva discografia, hi ha certs productors clau. El primer, el desaparegut Marc Grau, que els va ajudar a professionalitzar-se.

Gavaldà: Totalment. El Marc, que va estar amb El Último de la Fila, i abans amb Sisa, Jordi Batiste… En la banda vam tenir tres músics que venien de l’escena laietana: també Dave Pybus i Toni Saigi Chupi.

I en l’altre gran període de creixement hi ha el nord-americà Brad Jones, en discos molt ben rebuts com Respira (2001) i Agost (2004). ¿Per què no van seguir amb ell? ¿Ja havien descobert tots els seus trucs?

Gavaldà: Si hem de ser sincers, va ser per una qüestió pressupostària. Els discos ja no es venien tant i les produccions de Brad eren cares. Però diria que és el productor més complet que hem tingut.

Abans treien un disc cada dos anys i ara, cada quatre o cinc.

Reig: Som dinosaures, com en un altre temps van ser Pink Floyd o Genesis.

Gavaldà: Cada vegada es fa més difícil fer un disc. L’últim va implicar un mes d’estudi, amb totes les despeses que suposa, i no quadren els números.

Cáceres: No tens un retorn de la inversió i utilitzes la gira per tapar el forat del disc, però això és enganyar-te una mica.

Hi ha inquietud per la salut de la llengua catalana, amb una conselleria creada expressament. ¿Veuen el got mig ple o mig buit?

Gavaldà: Jo passo llargues temporades al Regne Unit i quan vinc noto el retrocés. Ja quan surto de l’aeroport, agafo un taxi, vaig a un restaurant... Per mi, és espectacular com retrocedeix el català. Qui vegi el got mig ple, que em digui quina medicació pren, perquè la prendré.

Cáceres: Però la música en català està més normalitzada que quan nosaltres començàvem.

¿La música en català té millor salut que el català?

Gavaldà: Potser arribarem al punt en què hi haurà més músics que canten en català que no pas gent que el parli.

Reig: A la llengua la salva el carrer. Quan vaig treballar a Zenit (TV3), vaig veure que els artistes més joves no tenen problemes a barrejar català i castellà no ja en un mateix repertori, ni en una mateixa cançó, sinó en una mateixa estrofa.

Gavaldà: Perquè el concepte de militància lingüística avui és absolutament anacrònic.

Ha entrat en escena amb molta força una nova generació de figures musicals en català associades al pop electrònic o urbà: Julieta, Figa Flawas, Mushkaa... ¿Com ho veuen?

Gavaldà: Ha passat en molt poc temps i ho veig supersaludable, encara que pugui perjudicar-nos. Ja tocava. Però ara surts en un talent show i amb 18 anys arribes a una fama immediata i desmesurada. Després, assimila-la. Has començat des de dalt, ¿i després què? ¿Hi estàs preparat mentalment? La sobreexposició mediàtica tan incipient no ajuda que la carrera sigui llarga.

Cáceres: Quan nosaltres vam sortir vam haver de picar molta pedra, i avui apareix una figura nova i ben aviat te la trobes actuant al Palau Sant Jordi.

En aquest temps de fractures generacionals, ¿com se senten vostès?

Gavaldà: Som conscients que som un grup ja gran i que, per sort, encara té un seguiment sorprenentment gran i intergeneracional. Però a hores d’ara ja no et planteges si ets un boomer o què. El que vols és tocar i que a la gent li faci il·lusió venir a veure’t. Però ja no ens toca ser fenòmens virals. L’únic que volem és tenir una jubilació digna i no fer el pena a l’escenari.

Notícies relacionades

Assassinats, ball i ‘tot és jazz’ al Tívoli

Cala Vento: deu anys fugint de les etiquetes

¿No es veuen com els Rolling Stones, ben vius als 81?

Gavaldà: Crec que amb 80 anys nosaltres començarem les carreres en solitari. Tinc al cap guanyar el premi Guinness a l’artista que treu el disc de debut més tard.