Parlem de la qualitat del so en la música

És la gran paradoxa: la tecnologia no fa més que avançar, i en canvi, escoltem la música amb pitjor qualitat de so que abans. ¿Què ha passat amb aquells ostentosos equips col·locats al menjador en altres temps, de l’ànsia de tenir bafles més grans i alts que el teu veí, de les carreres per adquirir l’últim avenç en hi-fi? Avui, n’hi ha prou amb un mòbil, uns auriculars comprats en un paki i, a tot estirar, un parell d’altaveus portàtils per ser feliç.

Al seu dia, el CD va representar una millora respecte a l’LP (tot i que després cadascú tingui els seus gustos), mentre que el cutre MP3 va comportar un retrocés (que a ningú li va importar), i després les plataformes de streaming no van col·locar l’excel·lència sonora entre les seves prioritats. És cert que avui algunes, com Apple Music, Amazon Music, Tidal o Deezer, han anat incorporant música en HD, i l’streaming hi-fi va formant part de la conversa, però sembla que tot això és apreciat pels sibarites, no tant pel comú dels oients. I al cap i a la fi, l’oferta més sofisticada servirà de poc si després tu escoltes les cançons amb qualsevol aparell.

El portal més important, Spotify (34% del mercat a Espanya), continua sense adoptar el hi-Fi després de diverses falses alarmes, i això és perquè no creu que aquesta sigui una oferta crucial per satisfer els seus abonats. La seva clau és la quantitat de música que ofereix, el descobriment de cançons i artistes d’una manera còmoda i la qualitat de l’acte auditiu passa a un segon pla.

Notícies relacionades

Assassinats, ball i ‘tot és jazz’ al Tívoli

Cala Vento: deu anys fugint de les etiquetes

Tot això té a veure amb la manera actual d’escoltar música, avui accessible a través de molts més dispositius, i en situacions quotidianes que abans eren incompatibles: mentre es fa esport o es treballa, també com a so de fons. La música s’ha fet més universal, volàtil i líquida, i a grans trets té més d’ingredient del paisatge que de fet immersiu. Els que s’asseuen expressament a escoltar un àlbum de principi a final, amb els cinc sentits, no són la majoria. Cosa que no impedeix que es puguin generar vincles emocionals tan o més intensos que en el passat.

Un apunt personal: quan tenia 20 anys, una primavera, vaig embogir a l’anar descobrint un a un tots els àlbums de Bruce Springsteen, que escoltava diàriament, no a l’equip hi-fi que els meus pares havien col·locat al saló, sinó sobretot en un senzill radiocasset que tenia a la meva habitació i que ni tan sols era estèreo. Suficient. L’emoció per sobre de l’exigència tècnica. Potser no hem canviat tant.