A quatre mans amb Serrat

Tot va començar el 12 de febrer del 2021, quan, "vint anys" després de la primera trobada i ja amb un llarg historial de xerrades, sobretaules i partits del Barça compartits, el cantautor barceloní li va enviar un enigmàtic correu electrònic al més català dels escriptors mexicans. "Voldria comentar-te una cosa", va teclejar amb solemnitat abans de passar-se al telèfon.

El que li volia comentar, més aviat recitar, era un paràgraf d’Ese príncipe que fui, novel·la en la qual Soler recreava les aventures d’un descendent de Moctezuma que va presumir de cognom per estafar nobles espanyols durant el franquisme. A Serrat el que li interessava no era això, sinó un passatge en el qual aletejaven guacamais, cotorres, colibrís, periquitos, xoconaztils i fins i tot fantasiosos i inventats xirimiticuaticolorodíquars. "D’aquest paràgraf podria sortir una cançó. ¿T’animaries a escriure-la?", li va preguntar Serrat.

"Tot el recorregut sentimental que havia fet al llarg de la meva vida agafat a les seves cançons, s’arremolinava en aquella trucada en la qual Serrat, el meu ídol, em demanava que escrigués una cançó. Vaig dir que sí, és clar", escriu ara Soler a Y uno se cree (Alfaguara), crònica d’aquella operació a quatre mans i memòria emocional en la qual l’autor de Los rojos de Ultramar aprofita per explorar la seva relació amb l’obra de Serrat. "El meu germà i jo vam poder matricular-nos a l’escolaperquè ens sabíem de memòria desenes de cançons seves. Sobretot ens van ser molt útils les que venien a Ara que tinc vint anys i Com ho fa el vent", relata Soler, nascut i criat a La Portuguesa, una comunitat de republicans catalans exiliats a la selva de Veracruz.

Els discos de l’autor de Poble-Sec, remarca l’escriptor, van ser el pont cap al país que havia hagut d’abandonar la seva família. "Serrat, Marsé i Cruyff eren les tres figures que constituïen la Santíssima Trinitat a La Portuguesa, però eren les cançons de Serrat el que de debò feia vibrar el triangle", recorda Soler, que durant anys va voler conèixer el seu ídol i va fracassar estrepitosament en l’intent.

Ni tan sols quan va sumar la seva columna al suplement cultural del diari Excélsior, un programa de ràdio pel qual van passar Mick Jagger, Bono, Joaquín Sabina i Raphael, entre d’altres, va canviar la seva sort. "Mai vaig aconseguir entrevistar Serrat, ni tan sols que em convidessin al backstage, després d’algun dels seus concerts, per saludar-lo: res de res", lamenta el novel·lista.

Tot va canviar quan, anys més tard, Serrat va sortir de Los rojos de ultramar amb ganes de saber més de l’autor d’aquella novel·la. "Serrat ha llegit la teva novel·la i vol conèixer-te", li va dir Juan Cruz, amic comú que va facilitar aquella primera trobada.

El que va venir després

Molt oportunament titulat a partir de les primeres paraules d’Aquellas pequeñas cosas, Y uno se cree és un resum veloç de gairebé tot el que va venir després: l’autoretrat d’una amistat forjada entre passejos pels carrers de Sant Gervasi; sopars al Botafumeiro amb Cantares i Mediterráneo sonant de fons; esbossos de tornades amb justificant de recepció; versos cantats distretament per telèfon davant els quals Soler aterrava de cop per dir-se: "¡és Serrat!".

"L’empremta que va deixar en mi Mediterráneo em continua acompanyant; de la mateixa manera com el lector de Cervantes veu la terra de Castella no com és, sinó com la hi va ensenyar el Quixot. Això em passa amb aquest mar: continuo veient l’ànima profunda i fosca que Serrat em va ensenyar quan jo era un nen que vivia a la selva. Veig aquest mar amb la mirada que ell em va regalar, tot i que fa més de 20 anys que visc a Barcelona", reflexiona Soler.

Notícies relacionades

Assassinats, ball i ‘tot és jazz’ al Tívoli

Cala Vento: deu anys fugint de les etiquetes

¿I la cançó?, es deuen preguntar. ¿En què va quedar l’intercanvi de correus celebrant la diversitat de la flora jarocha, polint versos cançonificats i debatent noms d’aus? Sosté Soler que la composició existeix, que té nom –La reina de la selva, per més que Serrat la rebategi una vegada com Un manto de pájaros–, i segueix inconclusa. "Trunca", com diu el novel·lista.

Va acabar al calaix de temes pendents quan Serrat es va embarcar en la gira de comiat i allà segueix, esperant tanda. "Després parlem de la cançó, que ja acabarem algun dia", consigna Soler després de la seva última comunicació, almenys l’última que recull el llibre, amb el cantautor.