La reina de les audiències als 76

Matlock (Movistar Plus+, des d’avui) sembla, però no ho és, un reboot de la sèrie dels vuitanta i noranta amb Andy Griffith com el simpàtic advocat defensor Ben Matlock. Només s’hi assembla en el sentit que, setmana rere setmana, casos legals es resolen de formes ben curioses, i que l’heroïna d’ara s’anomena Matlock. Fora d’això, la premissa no podria ser més diferent: aquí l’important és dinamitar els prejudicis de l’edatisme, sobretot l’aplicat a les dones.

El projecte de Jennie Snyder Urman (Jane The Virgin) va motivar prou la gran Kathy Bates per abandonar la idea de retirar-se, amb la qual jugava des de fa temps. El seu últim paper serà, en principi, el de Matty Matlock, advocada septuagenària, viuda, que se les enginya per sortir d’una llarga letargia laboral i convertir-se en sòcia del gran bufet Jacobson Moore, en el qual dia a dia desmuntarà la seva imatge d’àvia inofensiva a base d’intel·ligència, capacitat de recursos i assertivitat.

Els seus joves companys d’oficina (Leah Lewis, David Del Rio), la seva supervisora (Skye P. Marshall) i l’amo del bufet (el gran Beau Bridges) comencen a admirar-la tant com a témer-la. Tot i que ni tan sols saben tota la veritat sobre ella, una que no revelarem aquí per no arruïnar l’experiència.

Madeleine Matty Matlock té un pla mestre i la seva estratègia a llarg termini té base en la persistència de la societat a devaluar les dones grans. O no tan grans: diversos casos abordats en la sèrie tenen un angle feminista, com el de la jove advocada que presenta una demanda d’assetjament sexual contra un picaplets que jeràrquicament està per sobre d’ella.

Per a sorpresa de CBS, que la va renovar després de només dos episodis, la nova Matlock ha sigut una de les sensacions de la temporada als Estats Units i ha convertit Kathy Bates, de 76 anys, en reina de les audiències: al voltant de deu milions d’espectadors han seguit cada episodi i, una cosa cada cop més estranya avui dia, han tingut tema per parlar amb els companys d’oficina a la màquina de l’aigua.

El fenomen Matlock ha afegit un inesperat últim acte, un d’estel·lar, a una carrera extensa i fèrtil, iniciada el 1971 del braç del Milos Forman en persona amb Juventud sin esperanza. Els papers importants de cine, en principi, se li van resistir, segons li va dir més d’un agent de càsting per falta d’atractiu físic. Als vuitanta va tenir petites aparicions en pel·lícules de grans directors com Ulu Grosbard (Libertad condicional), Robert Altman (Vuelve a la tienda de baratijas, Jimmy Dean) i Claudia Weill (Un amargo despertar), però es va fer nom sobretot a l’off-Broadway.

Oscar amb ‘Misery’

Notícies relacionades

Assassinats, ball i ‘tot és jazz’ al Tívoli

Cala Vento: deu anys fugint de les etiquetes

Alguna cosa, o, més ben dit, molt, va canviar el 1990, quan als 41 anys va aconseguir el paper de la fan fatal de Misery, la que segrestava el novel·lista encarnat per James Caan i li exigia que fes tornar a la vida el personatge que no va hauria d’haver enterrat. Aquesta adaptació de Rob Reiner d’una novel·la de Stephen King (al terreny del qual va tornar, també brillant, amb Eclipsi total) li va valer l’Oscar a la millor actriu. Van arribar altres pel·lícules populars, com Tomàquets verds fregits i Titanic, però, segons va dir recentment Bates a Alexis Soloski, de The New York Times, Hollywood no va saber ben bé què fer amb ella. Tot i que segurament hi va haver poques actrius a la vista amb el seu nivell de talent i entrega.

Amb el canvi de segle, la tele es va convertir en el seu hàbitat de preferència. Va tenir un llarg arc argumental a A dos metros bajo tierra, sèrie llegendària de la qual, a més, va dirigir cinc episodis, inclòs el de l’estrella porno que s’electrocuta a la banyera. Al costat del seu Oscar ha pogut col·locar un parell de premis Emmy, un per la decapitada Madame LaLaurie d’American horror story (franquícia de la qual es va convertir en presència habitual) i un altre pel fantasma de Charlie Harper a Dos hombres y medio.