Sheila Heti, l’escriptora que ho explica tot

Sheila Heti va néixer a Toronto, el dia de Nadal del 1976. Quan era nena volia ser actriu. Va participar en algunes obres de teatre. Però el seu fort era l’escriptura. Aquest any, Heti complirà 49 anys. I per sempre serà l’any següent al que va publicar una petita bomba anomenada Alphabetical Diaries.

Però no avancem esdeveniments. Sheila Heti va publicar el primer llibre el 2001. Era un llibre de relats. Aleshores, allò que es va batejar com a alt lit, és a dir, alternative literature –o literatura alternativa–, no havia fet més que començar tímidament. A Espanya, el seu desembarcament va ser paral·lel al de la col·lecció Héroes Modernos, d’Alpha Decay, que va publicar dos llibres de Heti: ¿Cómo debería ser una persona? i Las sillas están donde la gent va.

Corria l’any 2013 quan va arribar el primer, i el 2014 quan va arribar el segon. Després Seix Barral es va fer càrrec de Maternitat, una llarga conversa amb si mateixa –a través d’una tècnica inspirada en l’I Ching, aquella cosa a la qual preguntes el que sigui i et respon amb decisió pel mer fet de llançar tres monedes a l’aire, i descobrir "un dels 64 estats possibles", el significat de la qual es desenvolupa en un text al qual Confuci hauria consagrat 50 anys més de la seva vida si els hagués tingut– sobre la possibilitat de ser mare. I el 2023, Mutatis Mutandis va editar Color puro, un altre híbrid entre la ficció esotèrica i una no-ficció extravagantment deliciosa que, com tot el que sembla tocar Sheila Heti, inaugura un gènere que es tanca sobre si mateix.

Tot i que el que fa a Alphabetical Diaries –que es traduiria com a Diaris alfabètics– és agafar el que literalment va escriure en el seu diari –un diari que va començar ara fa una dècada– i ordenar les frases –cada una– alfabèticament. El resultat és un artefacte imprevisible i xocant, que recull peces del que va ser la seva vida i les desordena d’una manera, curiosament, ordenada. De l’A a la Z. Això vol dir que totes les frases del primer capítol comencen amb la lletra A, i les de l’últim, amb la Z. I el que passa és que l’experiment té molt a veure amb el flux de consciència. Però no amb el flux de consciència literari –el que van expandir Virginia Woolf i James Joyce, cada un a la seva manera–, sinó amb el flux de consciència real.

Amb l’alt lit va néixer el que es va anomenar new sincerity, o nova sinceritat, un moviment literari, i artístic –la sèrie Girls es podria considerar com a part d’aquest moviment–, en el qual ho calia explicar tot, i explicar-ho exactament de la manera en la qual ho vas sentir quan va passar.

Mirall i pantalla

El focus era sempre emocional i, és clar, generacional. L’invent va donar lloc a un nou tipus de ficció que s’anticipava al futur, avui present, en el qual les xarxes socials són alhora mirall i pantalla, i en el qual la necessitat d’explicar en cada moment com et sents o què penses alenteix qualsevol tipus d’acció –o decisió– d’una manera delirantment beckettiana. En això, la novel·la Richard Yates, de Tao Lin , se n’enduu la palma, com a exemple perfecte del món que havia de venir i que avui ja està aquí.

És curiós de quina manera la literatura reacciona a si mateixa. Aquest any es compleixen 40 anys de la publicació de la novel·la més famosa d’Anne Tyler, El turista accidental. En la novel·la, que es va adaptar al cine –i van protagonitzar uns joveníssims William Hurt i Geena Davis–, un escriptor de guies de viatge que odia viatjar i escriu guies per als que voldrien no sortir de casa –i els dona consells perquè els sembli que no ho fan, siguin on siguin– és incapaç d’expressar res del que sent i viu en un silenci atroç. S’ocupa del seu gos mossegador Edward i accepta que la seva dona l’ha deixat perquè és incapaç de superar la mort del seu fill si continua veient-lo.

Notícies relacionades

Vilarasau critica el jutge Carretero en els premis Feroz

A quatre mans amb Serrat

Tyler, una estilista, l’escriptora sense qui Nick Hornby no existiria –reivindica la seva figura esquiva a tot hora, com no ho ha fet cap autora encara–, va explicar, en una de les seves comptades aparicions –ha evitat les entrevistes i gairebé qualsevol contacte amb els lectors sempre–, que va créixer observant, sense gairebé, com l’escriptor de guies de viatge, comunicar-se amb els altres, perquè així ho dictava la seva religió.

La seva família era quàquera. Tyler va aprendre rus per llegir Tolstoi, es va casar amb un psiquiatre, va treballar com a bibliotecària. Però abans va viure aïllada, enmig de la natura, amb la seva família quàquera. Va aprendre, diu, a mantenir-se en silenci i a esperar que les coses passessin. La manera en la qual una escriptora i l’altra miren d’entendre’s és en extrem oposada i, no obstant, comparteixen el desig d’atrapar l’instant. Millor dit, el que han sentit en aquest instant.