Caroline Darian, filla de Pelicot: "La personalitat del meu pare és d’una perversitat rarament vista"

El mes de desembre passat, Dominique Pelicot va ser condemnat a 20 anys de presó per violar i drogar sistemàticament la seva dona durant almenys 10 anys. 50 homes més també van ser condemnats per violar-la mentre Dominique Pelicot filmava les agressions. Una atrocitat rere l’altra, a les quals Darian, pseudònim nascut de la contracció dels noms dels seus dos germans, David i Florian, es va enfrontar a I vaig deixar de dir-te pare, l’esgarrifós intent de "descobrir i comprendre la veritable identitat" de l’home que la va criar que Seix Barral i Edicions 62 acaben de publicar en castellà i català, respectivament. "El meu pare és un criminal i he d’aprendre a viure amb aquesta despietada realitat", escriu en un llibre travessat pel dubte de si aquest home al qual ara ja només es refereix com a Dominique també va abusar d’ella. "El judici m’ha permès entendre una mica la seva personalitat, però no he obtingut les respostes que esperava", explica.

¿Com està després del judici?

Com puc. Aquest procés ha sigut una etapa important, però no és un final com a tal, perquè encara ens esperen moltes coses: el recurs que començarà al setembre i altres coses que sorgiran en els pròxims mesos. Així que estic preparant-me per afrontar el que vindrà. En general, vaig tirant, però és una espasa de Dàmocles, perquè no ho sabem tot.

¿Què és el que ha de venir?

Sabem que Dominique no va començar l’any 2011, això és una realitat, però el tema és quant hi ha per descobrir; quants crims i quants delictes. És complicat, perquè sabem molt bé que la seva trajectòria és molt anterior.

En un moment del llibre es pregunta si el metge que firmava les receptes al seu pare no devia ser còmplice també. Després hi ha la web de cites, tots aquests homes... La quantitat de baules de la cadena és esgarrifosa.

Tots es van aprofitar del sistema i cap dels autors va tenir la valentia de denunciar el que passava.

Durant la investigació, van apareixent indicis que amb els anys cobren sentit però que en el moment semblava impossible detectar.

Anem de descobriment en descobriment i com més avancem en les investigacions, pitjor. Estem submergits en un malson absolut. ¿En quin moment s’acabarà? La personalitat de Dominique és d’una foscor i una perversitat que rarament s’ha vist.

Un altre dels seus objectius és, assegura, tornar a situar l’atenció en les víctimes de la submissió química.

I crec que hi ha un abans i un després. El llibre ha preparat una mica l’estat d’ànim d’aquest tema, que no estava en l’espai públic. Els metges el coneixien, sí, però mai s’havia abordat en societat. El llibre ha permès que es parli d’aquest modus operandi i que se sàpiga que està molt més estès del que pensem. I el procés judicial li ha donat més ressò perquè s’entengui el calvari que pateixen les víctimes.

Un calvari domèstic, a més.

Les víctimes, d’entrada, coneixen els agressors. Això és una cosa que està demostrada en més del 40% dels casos. I l’agressor moltes vegades és algú de la família o algú pròxim: un parent, un amic, un col·lega de la feina. És una cosa que afecta en la gran majoria de casos les dones: avui sabem que en el 70% dels casos són dones d’entre 20 i 30 anys. Però també hi ha una part de nens abusats per gent pròxima que pateixen aquesta submissió química.

El gran interrogant que ni el judici ni el llibre han pogut resoldre és si el seu pare també la va violar a vostè.

Jo n’estic convençuda, n’estic segura. Amb les dues fotos que existeixen, i sense parlar d’altres, perquè no només hi ha dues fotos meves. Però aquestes dues fotografies plantegen un gran interrogant respecte al que va passar, com va passar i com va poder fer això. És un moment robat i només ell coneix la veritat. Jo no tindré mai la veritat absoluta.

¿En quin moment va decidir que necessitava convertir tot aquell horror en un llibre?

Molt ràpidament. Vaig començar a escriure tres setmanes després que descobríssim els fets. No sabia que es convertiria en un llibre, però sí que sabia que per a mi seria una bona manera de posar a certa distància la violència dels fets; processar que durant 40 anys jo creia conèixer el meu pare i en realitat no el coneixia en absolut. Integrar això a l’escriptura em va salvar de la depressió i de la desesperació.

¿La seva família l’ha llegit?

Sí, per descomptat. Abans de publicar-lo ho vaig consultar amb ells. Als meus germans els va semblar bastant alineat amb el que ells havien viscut. La meva mare va considerar que era massa aviat, però va respectar la decisió de publicar-lo i que necessités plasmar-ho.

L’escriptura, diu, li serveix per separar-se del seu pare, alliberar les espatlles de la càrrega del seu llegat.

Crec que no he superat el dol del meu pare. És un procés llarg. Sempre hi haurà una part de mi que ha mort, però estic aprenent a viure amb això.

Tot el llibre està esquitxat de records dirigits a Dominique, d’estampes vacacionals aparentment idíl·liques que contrasten amb les seves atrocitats.

Per a mi eren moments de veritat absoluta que en realitat per a ell no ho eren, i és una manera de dir-li que he descobert que tot allò era mentida, una manipulació. Ell ens va trair; va trair una relació pare-filla que jo creia absoluta i inamovible.

I va dinamitar completament la família.

Sí, ens ha robat el més valuós que teníem, la nostra unitat, el nostre nucli dur familiar.

"M’aferro a la idea que aquest testimoni farà que la vergonya canviï de bàndol», escriu.

Jo crec que hem començat aquest treball per permetre a les víctimes, diguem-ne, una esperança. Una esperança de poder reconstruir-se després d’una tragèdia d’aquestes característiques. Però no s’ha acabat. Tot això s’ha de vincular també amb altres víctimes. I jo l’únic que puc fer és animar, encoratjar les víctimes a parlar. Hem de permetre a aquestes dones que no se sentin excloses, que no se sentin tacades. Són les víctimes, no el botxí. No haurien de ser les víctimes les que porten el llast de tot el que han viscut. I espero que hi hagi altres Gisèle i altres Caroline que permetin un canvi real. Perquè seria molt presumptuós dir que hem aconseguit això ara. Simplement crec que hem posat com una primera pedra.

Al llibre cita El consentiment, de Vanessa Springora, i La familia grande, de Camille Kourchner. ¿Li van servir d’inspiració? ¿D’ajuda?

Són llibres que obren una mica la ment. El consentiment marca, impacta i ens ajuda. És una mica el que jo volia fer també amb el meu llibre; volia permetre a altres persones reconèixer-s’hi i tenir el valor de parlar. Crec, sincerament, en el poder dels llibres. Crec que els llibres poden canviar el món i fer una societat millor.

¿Com està Gisèle?

Està bé. Ha tornat a la seva vida d’abans del judici. Descansa, està molt ben envoltada, molt ben acompanyada, i abordarà el segon judici amb la mateixa dignitat que el primer.

Notícies relacionades

«Amb l’edat aprens a no jutjar, cadascú sabrà per què fa o no fa les coses»

Juan Margallo, referent del teatre independent, mor als 84

¿Li ha servit I vaig deixar de dir-te pare per trobar algun perquè?

Per a mi era important transformar això en una cosa més útil i més noble per als altres. I crec que sense això hauria viscut molt malament aquest drama. Tinc la sensació que no tindré mai una explicació, no tindré mai un perquè. Perquè jo crec que Dominique sempre ha sigut així, crec que forma part del seu ésser. Però ho volia transformar en una cosa útil per a la societat.