De l’estigma a l’acceptació

"Seré home per a Déu, però per a la Terra no soc ni home ni dona, sinó la ridiculesa màxima". La frase s’escolta a Vestida de azul, documental dirigit per Antonio Giménez Rico el 1983 i avui considerat, amb tot motiu, una obra pionera. Al llarg del seu metratge, en plena Transició, sis dones parlaven sense embuts d’un altre trànsit: el que elles havien afrontat per poder viure d’acord a la seva identitat de gènere. Es tractava d’una col·lecció de relats increïblement tristos que parlaven de falta d’oportunitats laborals, de detencions i empresonaments –en presons per a homes–, d’explotació sexual i drogoaddicció inevitables, de misèria i molt patiment.

Ara, gràcies a la imminent estrena en la 75a edició de la Berlinale de la seva versió restaurada en 4K, aquella pel·lícula estrenada el mateix any en què es va despenalitzar a Espanya la cirurgia de reassignació de gènere promet cobrar nova vida per deixar clar –especialment si es compara amb el primer llargmetratge dirigit per l’actriu Marta Nieto La mitad de Ana, encara en cartellera–, com ha canviat en quatre dècades la representació a la gran pantalla de l’experiència trans. L’espanyola Karla Sofía Gascón, nascuda a Alcobendas, acaba de fer història al ser la primera actriu trans a ser nominada a millor actriu en els premis Oscar pel seu paper protagonista a la pel·lícula Emilia Pérez.

Realitat prohibida

Per saber per què Vestida de azul va ser una pel·lícula revolucionària convé repassar el tractament que el cine espanyol havia ofert fins aleshores al col·lectiu transgènere i transsexual. La seva primera representació cinematogràfica intencionada durant el franquisme s’havia produït a Días de viejo color (1967), que incloïa en el seu repartiment a una vedete francesa trans anomenada Coccinelle; la sexualitat del seu personatge ni tan sols s’esmentava a la pel·lícula, però la seva aparició per si mateix resultava transgressora en un temps en què la realitat de la comunitat LGTBI+ estava prohibida per la llei de ganduls i facinerosos.

També va recórrer a ambigüitats el director Jaime de Armiñán a Mi querida señorita (1971), la història d’una dona en la quarantena de províncies –descomunal José Luis López Vázquez– que deixa de ser una dona per convertir-se en l’home que de fet sempre va ser. ¿És el personatge un cas d’hermafroditisme, una metàfora sobre com els sistemes repressius aixafen les identitats individuals o una al·lusió velada a la disfòria de gènere? Mantenir el dubte al respecte era requisit per esquivar la censura.

Després de la mort de Franco, les dues primeres representacions explícites de la transsexualitat en el cine espanyol van veure la llum gairebé simultàniament. Cambio de sexo (1977), de Vicente Aranda, va destacar per atorgar un paper principal a una actriu trans, Bibiana Fernández –llavors Bibi Andersen–, en la pell d’una variació de si mateixa; i El transexual (1977), de José Jara, s’inspirava en el cas de Lorena Capelli –cabaretista la mort del qual havia copat titulars– per hibridar el documental, el thriller i el musical, i incloïa el testimoni de la vedete trans i musa de Dalí Jiddah Brown. Totes dues són pel·lícules plenes de bones intencions i, en sintonia amb la societat del moment, totes dues afligeixen una mirada clarament trànsfoba perquè adopten una actitud heteronormativa i de cap manera qüestionen la marginalitat a què la societat condemna els seus protagonistes.

Una mica posterior, la comèdia Pepe, no me des tormento (1981) destaca perquè, com la pel·lícula d’Aranda, inclou un personatge trans a qui encarna una actriu també trans, en aquest cas l’avui senadora Carla Antonelli, ja que posteriorment les dones transsexuals han sigut encarnades en el cine sobretot per actrius cisgènere; una altra primerenca excepció a aquesta tendència és Adela (1987), thriller de Carles Balagué protagonitzat per la cabaretista Yani Forner.

Des d’aquells anys i fins a entrat el nostre segle, la majoria dels personatges cinematogràfics transsexuals i transgènere es van ajustar a estereotips imperants en la societat segons els quals les persones del col·lectiu eren perilloses, malaltes o risibles, i sovint vinculades a la drogoaddicció i la prostitució; serveixin a tall d’exemple d’aquesta tendència títols com La chica de las bragas transparentes (1981), de Jesús Franco; Perras callejeras (1985), de José Antonio de la Loma; Las edades de Lulú (1990), de Bigas Luna, i el musical 20 centímetros (2005), de Ramón Salazar.

Mentrestant, per a sorpresa de ningú, el director que més ha fet per atacar aquest tipus d’estigmes i contribuir a l’acceptació del trans ha sigut Pedro Almodóvar. Quatre de les seves pel·lícules inclouen personatges pertanyents al col·lectiu, entre les quals destaquen particularment dues: La ley del deseo (1987), perquè incorpora entre els seus personatges no només a una dona trans (Carmen Maura) plenament normalitzada i molt segura de la seva identitat malgrat l’entorn discriminatori sinó també un personatge femení cisgènere interpretat per una actriu trans, Bibi Andersen; i La piel que habito (2011) perquè, a l’explicar la història de com un cirurgià plàstic segresta un jove i el converteix en dona com a part d’una venjança, parla de forma particularment reveladora del patiment, físic i mental, patit pels que no reconeixen la identitat sexual que els va ser assignada.

En les últimes dues dècades, és cert, Almodóvar ha estat cada vegada menys sol, ja que la marginalitat i el fatalisme han anat desapareixent de la representació cinematogràfica de les persones trans a mesura que els seus problemes deixaven de considerar-se una cosa individual i s’entenien com una cosa social. A El calentito (2005), la directora Chus Gutiérrez se situava en els dies previs al 23F per explorar, entre altres coses, les pors del col·lectiu davant la possibilitat d’una involució democràtica; la recent Te estoy amando locamente (2023) va recrear les primeres manifestacions que van tenir lloc a Espanya a favor dels drets de les persones homosexuals i trans; i el documental Testigos de un tiempo maldito (2012), de Javier Larrauri, dona veu a transsexuals i transvestits que van patir la repressió franquista.

Notícies relacionades

Opulents temps passats

TVE tindrà un canal que emetrà els seus continguts íntegrament en català

Diversitat de gèneres i edats

Potser el gran avenç experimentat en els últims temps per la representació del món trans en el nostre cine és el seu creixent interès a fer-ho des de gèneres diferents i prestant atenció a diferents sectors d’edat. La premiada 20.000 espècies d’abelles (2023), d’Estibaliz Urresola, explica la història d’una nena atrapada en el que tradicionalment s’ha considerat un cos de nen i per tant sotmesa a la incomprensió del seu entorn familiar. A Orlando, la meva biografia política (2023), el burgalès Paul B. Preciado es va inspirar en l’Orlando de Virginia Woolf per oferir un assaig sobre la vida transcontemporània, una celebració d’allò queer i una crítica a la dictadura del que és normatiu. Com afirma el mateix Preciado al film, "existeixen moltes maneres de ser trans". En sincronia amb la societat mateixa, el cine ha anat prenent cada vegada més consciència d’això.