El Brexit mai mor

Cinc anys després d’entrar en vigor la gran ruptura, només un 30% dels ciutadans del Regne Unit mantenen que va ser una decisió encertada. En canvi, un de cada sis dels que van votar allunyar-se de la Unió Europea se’n penedeixen. I, tot i que més de la meitat pensen que s’haurien de reincorporar a la Unió Europea, res indica que això hagi de passar. Ni a curt ni a mitjà termini. A llarg ja es veurà, perquè aquest mateix sondeig reflecteix que tres de cada quatre joves que llavors no van poder exercir el seu dret per edat (75%) estan en desacord amb un desenllaç que limita les seves possibilitats de desplaçaments i perjudica les seves expectatives professionals. Els influeixen les poc encoratjadores projeccions econòmiques que auguren que, en els pròxims deu anys, el Regne Unit perdrà tres milions més de llocs de treball.

Aquest és el paisatge un lustre després de la batalla, fruit de l’aplicació del resultat del referèndum del 2016. Un plebiscit marcat per la mentida, dominat per les notícies falses i marcat per la desinformació. Dies en què es va fer creure al 51,9% dels ciutadans que recolzaven la proposta que cada setmana s’enviaven a Brussel·les 350 milions de lliures que, en cas que es quedessin al país, ajudarien a millorar el deteriorat sistema públic de salut britànic. Al matí següent de l’escrutini, l’inductor d’aquella dada va admetre la seva falsedat. El seu nom, Nigel Paul Farage (Farnborough, Orpington, 3 d’abril de 1964).

L’actual membre de la Cambra dels Comuns va ser convidat per Donald Trump a la seva presa de possessió a Washington. Admiradors mutus des de fa temps, ja ningú sap qui ha influït més a qui a l’hora de parlar d’immigració. Farage va ser dels primers a crear un imaginari popular sobre el fenomen entès com a invasió.

Partit a mida

Notícies relacionades

Nadine Sierra: «Hem de lluitar contra la violència, l’agressivitat i els que volen dividir-nos»

Un ‘thriller’ "macabre i fosc"

I, en vista de la propagació del temor, és innegable que aquell engany, repetit moltes vegades des de fa molt temps, ha quallat, tot i que continuï sent incert. Com a exemple hi ha els governs cauts, els partits regressius i les polítiques receloses d’uns efectes que limiten fins i tot els progressistes, per haver comprat part del marc mental ultraconservador. Saben que el seu electorat tampoc és immune al discurs que divulga que els nouvinguts els redueixen les opcions a les ajudes socials, que els retarden la cita amb el metge i que s’aprofiten ostentosament de drets sense complir els seus equivalents deures.

Amb aquest discurs recuperat de la campanya del Brexit, Nigel Farage va tornar l’any passat a la política amb un partit a la seva mesura, els exitosos resultats de la qual el van situar en la tercera opció dels britànics. La seva capacitat populista i el seu gust pels focus li venen de quan era petit, com explica en un llibre. El seu caràcter sorollós i provocador, també. En canvi, sempre ha desmentit que tingui idees feixistes al·ludint que va abandonar Ukip, la seva anterior formació, pel gir que va fer cap a la ultradreta. Era quan Donald Trump el volia com a ambaixador als Estats Units. Farage deia que la Unió Europea s’estava morint. Però només tenia una mala salut de ferro. ¿Podrà mantenir-la.