"No sé fer ni una ‘palma’ per buleries"

La majoria ha descobert La Tania per la seva manera de cantar dolça i profunda al final de La guitarra flamenca de Yerai Cortés, el documental produït per Antón Álvarez (C. Tangana) que competeix dissabte vinent als Goya. La cançó Los Almendros –també nominada– està inclosa al disc Amoríos. La verdad de mi coplilla (Sony), on Tania García (el Campello, Alacant, 1987) explica la història d’amor, desamor i reconciliació amb Yerai Cortés, la seva parella des de fa 13 anys.

El documental produït per C. Tangana ha funcionat com una catapulta.

Ha sigut un regal. Moltes vegades havia dit "doncs llenço la tovallola, no dono més», però la passió pel que faig és tan gran que sabia que ho faria tota la vida.

Ha entrat amb pas ferm a l’equip del flamenc pop.

Vull deixar clara una cosa: jo visc amb un flamenc [Yerai Cortés], però no sé fer ni una palma per buleries. No soc flamenca. Tampoc em considero una coplera. Pucho [Antón Álvarez] va decidir fer un disc de copla perquè és un gènere que s’ajusta a les meves vivències personals d’amor, traïció i desengany. Però tinc molt respecte al gènere. Si he de definir-me, diria que soc una intèrpret.

De ‘pellizco’ en té.

Soc una intensa de la vida. Si de cas, em considero una folklòrica.

¿Què escoltava de petita?

Laura Pausini, Camela, Parrita, Junco, Los Yakis. Als 9 anys vaig començar a fer teatre al poble i als 18 vaig marxar a Madrid a estudiar cant i interpretació. Em vaig treure la carrera d’Art Dramàtic i la meva primera feina va ser en el musical Enamorados anónimos. També vaig estar a Hoy no me puedo levantar però dir que "he fet musicals» em fa sentir una mica com una impostora. No podria fer El fantasma de l’òpera o Els miserables.

¿El plot twist arriba amb Yerai Cortés?

Fa 13 anys que estem junts. Jo bec de Yerai i ell, de mi. Estem sempre fent música. Compartim influències. Ho comentem tot. De vegades, a casa, li he de dir: "Yerai, parlem de coses de parella».

Es van conèixer a Alacant. Vostè tenia 24 anys i ell, 17. Vostè és paia i ell, gitano.

Ho vaig tenir en compte quan va començar la relació, però jo em vaig enamorar del Yerai sense importar-me d’on vingués. El que és fonamental és el respecte i l’entesa. Però hi ha molt racisme. Ho percebo de maneres molt subtils, i es pateix. Hauríem de posar el focus aquí.

A Amoríos explica l’amor i el desamor, i l’amor una altra vegada.

Explica l’any i mig de la nostra crisi. Comença per la infidelitat i la gelosia –la copla permet que es malparli–, i segueix amb els embolics per on jo passo, les festes que faig amb les meves amigues, i el retrobament.

El més fort és que les cançons les ha compost Yerai.

Ha sigut molt guaridor. Jo soc d’un poble on tot s’amagava. No sabia de què anava l’amor. L’havia romantitzat. Les pel·lícules que veia eren Llegendes de passió o Pearl Harbor. No obstant, un dia vaig veure –¡l’he vist mil vegades!– Función de noche, en la qual Lola Herrera i el seu exmarit, Daniel Dicenta, ajusten comptes amb el seu passat després de 14 anys separats, i vaig dir: "Guau, si tinc la possibilitat de fer una cosa mínimament semblant, ho faré». Amoríos compleix aquest somni. Ara em tocava explicar la meva veritat.

Al disc falta un tema de salseig: el moment del retrobament.

Després de la traïció, em vaig haver de donar el meu espai. Sense saber una paraula de francès, me’n vaig anar a París per estar sola i digerir. Vaig conèixer un guitarrista que parlava espanyol, el Rodolfo, i fèiem junts unes coples pels bars. Vaig perdre la por. I sent lluny, el Yerai sempre va estar pendent i em va cuidar. En la distància, ens vam adonar que volíem estar junts. Los Almendros és la cançó de la reconciliació.

¿Hi haurà vida musical després d’ell?

Sento que el Yerai és la meva mà dreta, però ja he treballat amb Nusar3000, Harto Rodríguez, Pucho, i per al següent projecte vull fer sessions amb altres artistes. Ara em ve de gust fer directes, compartir el disc amb la gent i després, qui sap, potser faig reggaeton. El que sí que m’encantaria és fer cine, la veritat.

Té un aire a Bárbara Lennie.

M’ho diuen molt i és una cosa que m’omple d’orgull. Soc superfan de Bárbara. De moment, estic en una agència [la mateixa que Lennie] i vaig fent proves.

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

Miri que si dissabte guanya el Goya a la millor cançó original...

Estar nominats estava tan lluny de la nostra imaginació que ja és un regalàs. Tant de bo que guanyem el premi al millor documental, perquè s’ho mereix.