Jaume Sisa: "El que vull és ser un personatge de les meves cançons"

Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), que va ser el seu segon àlbum, és fruit de certes circumstàncies providencials. Per començar, quan el va gravar, vostè havia deixat la música, desenganyat, i treballava d’oficinista en una companyia d’assegurances.

Ho havia intentat en la música durant uns anys, buscant portes que s’obrissin, trampejant com podia. Vaig agafar la feina a la companyia d’assegurances i com que era molt aplicat, em van arribar a amenaçar de fer-me cap de secció, ¡de sinistres! Em van dir que tenia futur allà. Llavors em va arribar l’oportunitat de gravar aquest disc gràcies a Rafael Moll i Víctor Jou, de Zeleste, que van obrir el seu segell a Edigsa i van convèncer Claudi Martí. Van haver d’emborratxar-lo perquè cregués en mi, perquè ell estava venent molts discos de Serrat, La Trinca, Llach...

Havia enviat les seves cançons a moltes companyies sense resposta.

¡A totes! A Edigsa, a Belter, a Hispavox, a EMI, a Safir, a Concèntric... Un dia em va trucar Serrat, que estava a punt de crear el segell Oliba: "Nen, he escoltat la teva cançó L’home dibuixat i és molt bonica». L’hi vaig agrair molt, li’n vaig ensenyar d’altres, però llavors ja va sortir allò de Zeleste amb Moll.

Després, la peça Qualsevol nit pot sortir el sol va ser l’última del disc que van gravar, i vostè no hi creia gaire.

No sabia com prendre-me-la. No em semblava una cançó seriosa. Jordi Vilaprinyó va fer una interpretació de piano molt bona. Moll coneixia una estudiant del conservatori, Dolors Palau, que tenia una veu preciosa, angelical i tendra, i li vam dir que vingués a fer els cors, i vam trucar a Manel Joseph i a Xavier Riba amb el seu violí. La vam enfocar com un conte explicat per la ràdio, gairebé com si no fos del tot una cançó.

¿Quants exemplars de l’àlbum es van vendre?

En aquella època, en vinil, 100.000. Va ser una bomba. Del primer, Orgia (1971), n’havia venut 300. Jo vaig començar a viure de la música gràcies a Qualsevol nit pot sortir el sol.

Amb el temps s’ha llegit la cançó com una crítica a la propietat privada i al materialisme, com a himne del dret a l’habitatge... Vostè ho deixa a la interpretació de cadascú.

És que un autor ha de fer això. Sempre he estat en contra del pamflet, de la cançó protesta, la cançó cvica... Em sembla que és art inútil, que va dirigit a qui ja està convençut. L’art ha d’anar més enllà de la consigna, ha de fer-te volar. Aquesta cançó serveix per a tot, per a una festa d’aniversari, per a un funeral o per okupar una casa. I ara, després de 50 anys, jo m’adono que, en realitat, el que voldria és ser un personatge de la cançó. Jo no vull ser un cantautor, sinó el personatge d’una cançó, i d’aquesta seria ideal perquè riuríem molt, amb tanta gent. He pensat a convocar a tots els personatges de totes les meves cançons, fer una gran assemblea i que votin si m’accepten com un personatge més. La vida real és molt dura i sempre acaba malament.

Però aconseguir això ha de ser una mica difícil, ¿no?

Bé, jo estic molt ben assessorat per una experta en poesia ultrafísica que es diu Carlaila del Ferró. No la coneix ningú, ¿eh? Jo sí. No esperava que al cap de 50 anys estaríem parlant d’aquesta cançó i estic una miqueta desbordat. Per això m’agradaria canviar la meva vida i entrar en el món de la irrealitat, d’entendre la vida com un somni, un conte, una cançó, més que com aquesta cosa diària en la qual et pots posar malalt o tenir un accident.

Parla de fondre’s amb les seves cançons.

Hi ha una cita que vaig llegir una vegada de Gil de Biedma: "Jo creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema». Doncs jo no vull ser autor de cançons, sinó una cançó, un personatge de la cançó. A veure si ho aconsegueixo. Sé que és una mica complicat, però estic en això.

L’àlbum Qualsevol nit pot sortir el sol inclou set peces més a més de la titular. ¿Creu que alguna d’aquestes és millor?

Per mi, si he de ser sincer, la millor del disc és la Cançó de la Font del Gat. És la més sentida, la que més em surt de dins. És com la Història viscuda d’Apel·les Mestres. Amb la meva mare, de petit, les tardes d’estiu, pujàvem la Font del Gat a berenar, amb altres nens. És una realitat viscuda en la meva infància.

Que queda reflectida a la memorable portada de l’àlbum, amb aquest Montjuïc resplendent i una mica irreal.

Home, és molt bona, ¡és millor que el disc! La va fer Sílvia Gubern a partir d’una postal. En realitat, l’ànima del disc és la portada, juntament amb la cançó. El Poble-sec, Montjuïc, era el meu món natural en la infància, i ara estic esperant que el món de la vellesa sigui tan bo com el de la infància. A veure si em converteixo en un personatge o, com a mínim, en un nen: tornar a jugar al carrer potser ja no, però sí recuperar l’aroma, la innocència, l’ésser original que eres, abans que la vida comencés a abonyegar-te. Estic escrivint cosetes sobre això i potser algun dia publicaré alguna cosa.

¿Textos? ¿No en forma de cançó?

La guitarra ja la tinc en un racó. Hem estat junts molts anys, i és com aquells matrimonis vells que s’estimen molt però que cadascú dorm en una habitació separada.

Notícies relacionades

El Brexit mai mor

Un ‘thriller’ "macabre i fosc"

Recuperar la innocència, diu, no és poca cosa. ¿Com es fa això de fer marxa enrere?

Bé, això és a base de molt estudi. És una carrera que pot durar tres anys o trenta. Estudiar per a innocent no està homologat, i qui arriba de veritat a ser-ho no ho explica. No ho pots anar dient. Si dius que ets innocent, d’entrada, tothom dirà que no ho ets, que ets culpable. Per això els detalls els porto en secret.