Boom cultural davant la podridura mental

La Universitat d’Oxford va elegir com a terme de l’any 2024 Brain Rot, alguna cosa així com podridura mental, en al·lusió al deteriorament intel·lectual provocat pel consum excessiu de contingut d’internet de baixa qualitat. Tots sabem el que és quedar atrapats en el scroll infinit i despertar del tràngol amb el cervell una mica més fregit del normal. Malgrat això, les estadístiques indiquen que cada vegada llegim més. I que també anem al teatre i a concerts com mai. I tot aquest boom cultural coincideix amb certa sensació més o menys compartida d’apocalipsi imminent (Trump, l’IA, l’escalfament global... elegeixin la seva pròpia aventura final). ¿A què es deu aquest repunt de consum cultural? ¿S’acaba el món i ho celebrarem amb Sabrina Carpenter?

"És com si el cos assegut, com si els ulls secs no suportessin més i reaccionessin", reflexiona la filòsofa Remedios Safra, per a qui l’excés de virtualitat fa que valorem més l’aquí i l’ara, "tornant alhora i a l’espai un valor apallissat per la virtualitat". "Té a veure amb una necessitat de desconnexió i d’abraçada", apunta.

Per a l’assagista, la falta de perspectives de futur dels joves és precisament la que opera com "un reforç del present, al qual es projecta una energia més gran". La cultura no només aporta intensitat, estímul intel·lectual i experiencial, sinó que permet oblidar-se una mica de les estretors perquè, tal com recorda Zafra, és de les poques coses que més igualació permet entre persones, "amb independència del seu llinatge i compte bancari". El gaudi de la lectura, de la música o del teatre continua sent assequible per a la majoria. Per a l’autora de El entusiasmo (Anagrama), "si l’estalvi per al futur es veu descoratjat, els diners disponibles s’inverteixen en el present. Allà conflueixen derives més o menys intenses, de vegades hedonistes, de vegades pertorbadores, com si en la cultura s’invoqués un canvi, un crit, una denúncia... i sobre tot un contrast davant la deshumanització del subjecte només davant la seva pantalla".

Victoria Szpunberg és l’autora d’una de les obres de teatre més aplaudides de la temporada passada L’imperatiu categòric. A priori, l’obra no entraria en la categoria del gaire popular (títol d’inspiració kantiana, protagonitzada per una dona de mitjana edat que se sent sola i té problemes per arribar a final de mes), però va tenir un dels sold outs més comentats del 2024 i les entrades per a la seva reposició, el pròxim juny, van tornar a evaporar-se en un pestanyeig quan van sortir a la venda. Szpunberg ho atribueix al "boca a boca" i no troba una explicació que justifiqui el seu doble sold out, però sí comparteix un parell de reflexions al respecte. "No s’ha de perdre la confiança en el públic. El públic són persones, com tu i jo, amb una necessitat de recuperar aspectes bàsics humanístics, afectius i personals. ¿Què és el teatre? Un lloc on no tens distraccions, on no estàs interromput per un mòbil, on et trobes gent de carn i ossos que se’t posa davant i et representa alguna cosa de la societat. Potser és que en aquest temps tan veloç, tan virtual i atomitzat, tan salvatgement capitalista, necessitem això. No tothom s’ha convertit en un robot fred".

Szpunberg és mare d’una adolescent molt lectora; ella també ho és (no surt de casa sense un llibre) i l’horroritza aquest mantra que se sent amb freqüència: "Diuen que ja ningú llegeix, que la gent s’ha tornat ximple. I jo em pregunto: ¿qui és la gent? La gent soc jo, ets tu. No crec en aquests missatges apocalíptics exagerats. És clar que no soc naïf i tinc una dosi de pessimisme obvi; si no, seria cega. Però continuo confiant que la gent necessita aquestes experiències", explica.

Trobar-se amb les pors

"És evident que vivim un moment de canvi a nivell geopolític i de valors. És un moment molt delicat de la història, però de vegades, en moments d’incertesa, la gent necessita reunir-se en espais culturals per trobar-se amb les preguntes i, sobretot, per trobar-se amb ells mateixos. Amb les pors, amb les inquietuds. Ara és més necessari que mai. Tot i que tampoc crec que la cultura salvi. Tant de bo", deixa caure.

Notícies relacionades

Eurofans davant la incertesa

La ‘vella Espanya’ de Melody guanya el Benidorm Fest amb castanyoles

Parlem del boom de la música i el teatre com un retorn al col·lectiu. Però, ¿què passa amb els llibres? Per a Irene Vallejo, que fa cinc anys que viatja per tot el món a cavall de les 45 traduccions que porta L’infinit dins d’un jonc, fins i tot la lectura, a priori una pràctica reservada a l’esfera més íntima, està vivint una explosió comunitària. "Ens diuen que cada vegada es llegeix menys, però cada vegada hi ha més clubs de lectura espontanis a tot arreu. És un fenomen completament internacional", explica Vallejo, que destaca que aquest sorgeix "de baix a dalt" i no està "institucionalitzat". "El que em crida l’atenció com a historiadora de la lectura és que és una cosa espontània. No són les escoles, no són les universitats, sinó realment és la gent la que decideix reunir-se al voltant dels llibres. No només per llegir-los, sinó per d’alguna manera tornar-los a l’oralitat, per parlar-ne. I s’està convertint realment en una alternativa de sociabilitat", afegeix.

El fenomen ha arribat als Estats Units a un nivell en el qual les grans estrelles i celebritats organitzen clubs de lectura, recomanen llibres i fins i tot tenen assessors que seleccionen els títols que puguin ser més interessants, explica Vallejo, a qui li sembla "curiós" el fet que ara "les celebritats vulguin prestigiar-se a través dels llibres". "Dua Lipa fa poc va recomanar el llibre d’Alana Porter. I és interessant com també aquests clubs de lectura s’acaben convertint en reunions on la gent, a través dels llibres, explora i verbalitza gairebé d’una manera terapèutica quins són les seves pròpies emocions i conflictes", reflexiona l’escriptora. Vallejo el té clar: "La lectura no està desapareixent. Soc molt optimista referent a això perquè porto tota la vida sentint que això s’acaba i comprovant que les fires, els clubs i els festivals són cada any més multitudinaris". "Pot ser que l’auge cultural que vivim anunciï l’esperança que ens devem", conclou Zafra.