Dinàmiques de poder sense sortir d’un ‘cortijo’ andalús

Fa molts anys que Elena Manrique produeix. I que se la juga amb el que produeix, ja fos durant la seva etapa a Tele 5 o de manera independent. Ella no té companyia pròpia, sinó que la contracten per exercir el control que els directors no tenen. I ara debuta com a realitzadora en format llarg amb Final de fiesta, film estrenat divendres després d’haver passat pels festivals de Toronto i de Valladolid, que se centra en la relació entre una dona andalusa i rica, la seva dona de fer feines i una noia senegalesa que arriba en pastera. L’acció no surt de les dependències del cortijo de la dona rica, on sorgeixen conflictes culturals i de raça, però sobretot de classe, amb to de comèdia i drama.

"M’agrada produir, però és molt exigent. Em truquen per treballar com a productora executiva, però jo soc una freelance", explica Manrique. "En aquest sentit, l’agonia que no et truquin és la mateixa que la que es té en d’altres treballs cinematogràfics", afegeix. Ja havia dirigit el 2013 Cinéma Vérité, Vérité, un migmetratge pertanyent a la sèrie Little secret films. Els 10 primers van ser autogestionats pels seus realitzadors, els següents, amb finançament extern. A ella no la van trucar per a la segona tanda. Una experiència que recorda amb certa acritud.

Però ha passat una dècada des d’allò. ¿Com sorgeix la idea, l’interès i la força per assumir el repte de la direcció i de l’escriptura d’un guió en solitari com el de Final de fiesta? "Escriure requereix certa concentració. Durant els últims 15 anys he viscut entre Holanda, Espanya i França. Em vaig separar de la meva parella. Havia de produir una pel·lícula però al final no. I va arribar la pandèmia. Havia tocat fons, però va ser una oportunitat", recorda la directora.

Davant la Guàrdia Civil

I es van succeir una sèrie de felices coincidències. Belén Atienza, productora habitual de J. A. Bayona, a causa de la pandèmia, va tornar de Nova Zelanda, on estaven rodant episodis de la sèrie El senyor dels anells: Els anells de poder. "Ella té molt criteri. I tenia temps. Em va dir que volia produir-la", evoca Manrique. "Després van seleccionar el projecte a Media, i això em va validar per no sentir-me una impostora en la direcció".

El primer que li va dir el seu tutor en la fase d’escriptura és que ella coneixia molt bé la Carmina, la propietària del cortijo, i la Lupe, la serventa, però que encara no tenia clar qui era Bilal, l’emigrant africà. En el primer guió era un noi, "però llavors vaig decidir canviar-lo a noia". Li venia molt de gust la idea d’explicar una història de tres dones en una casa. És una molt bona idea, la casa està just davant de la caserna de la Guàrdia Civil, per això Bilal no pot sortir. "Això ho vaig tenir clar des del primer dia. ¿Què li pot passar perquè li sigui impossible sortir? Aquí hi ha la resposta".

Manrique, que ha estat com a productora executiva o delegada en títols espanyols i europeus com El orfanato, El laberinto del fauno, La vida d’Adèle, Celda 211 i la sèrie Películas para no dormir, va coescriure amb la directora Chus Gutiérrez el film Ciudad delirio, però en el cas de Final de fiesta ha preferit fer-ho en solitari: "El cine és un procés col·laboratiu, però em costa escriure amb una altra persona".

Quan va tenir el finançament necessari, va deixar de pensar com a productora. L’elecció de les tres actrius va ser complexa. A Carmina l’encarna Sonia Barba, que té escàs recorregut en el cine. Recorda una mica Marta Fernández Muro i Verónica Forqué per l’apropiació personal que fan d’un determinat registre còmic, fins i tot en les situacions més tenses. "Sonia va fer 28 càstings", explica la directora, "i jo me la jugava perquè no era molt coneguda. Però cada vegada que vèiem les seves proves, tenia clar que allò que ens donava ella, la seva frescor i originalitat, no ens ho donava ningú". Lupe, la criada, és interpretada per Beatriz Arjona: "No volia representar una andalusa gracioseta. Vaig veure Beatriz en alguns curts de nois andalusos divins. De seguida vaig pensar en ella, tot i que no l’hi vaig dir immediatament".

Disfressada de noi

Notícies relacionades

Eurofans davant la incertesa

La ‘vella Espanya’ de Melody guanya el Benidorm Fest amb castanyoles

Edith Martínez Val és Bilal. Havia debutat a El salto, film de Benito Zambrano produït per Manrique, que explica la situació d’una sèrie de personatges d’un camp de refugiats que aspiren a poder saltar la tanca que els separa d’Espanya. "Edith va fer 21 anys durant el rodatge. Al mes d’acabar El salto la vaig trucar i la vaig obligar a venir al càsting de Final de fiesta disfressada de noi". Tenia ben clara l’elecció, però havia de madurar-la. Manrique recorda que "Beatriz no es va adonar en les proves que Edith era una noia".

Segons apunta la directora, Final de fiesta és, per sobre de tot, una pel·lícula que parla de les dinàmiques de poder i de "l’honestedat de les classes populars, molt més solidàries del que creiem, sobretot quan l’altre deixa de ser el teu enemic".