Un fabulós viatge interior

Abans de guanyar el premi Documenta 2020 amb els cataclismes quotidians d’Els desperfectes; abans fins i tot que la revista The New Yorker traduís el conte que donava títol a aquella antologia de relats i la ungís com a primera autora catalana a "colar-se" a les seves distingides pàgines, a l’autora catalana Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) el cos ja li demanava La intrusa (L’Altra Editorial).

O, més ben dit, li reclamava amb ànim urgent, amb botzines de camió de bombers i sirena de cotxe de la Guàrdia Urbana, un mà a mà amb el seu interior i una venjança contra l’autoconeixement i l’autoficció. "La idea des del principi era una dona que viatja literalment a l’interior del seu cos", assegura ara Pujadas.

I el principi, dèiem, ve de lluny. De fet, n’hi ha prou amb retrocedir fins a l’últim conte d’Els desperfectes, volum publicat el 2021, per trobar-hi algunes pistes. "El 2025 publica Crònica d’un viatge endins, una novel·la curta basada en una dona que, esperonada per les opinions dels altres i amb l’objectiu de pal·liar un cert malestar, decideix emprendre un viatge cap a l’interior del seu cos. Hi troba geografies, persones i països inhòspits. Hi troba jugadors, pervertits, negacionistes i narcisistes. Aterrida per aquest lloc abominable, la protagonista haurà de superar tots els obstacles per sortir de si mateixa amb vida", llegim.

–"Però al final no hi ha pervertits, ¿oi?", pregunta de sobte Eugènia Broggi, editora de L’Altra Editorial.

–"No, però, bé, sí que té aquell moment quan està a l’estómac i se li acosta un tio així com una mica bavós", replica Pujadas.

Aquestes paraules reflecteixen, en un parell de pinzellades, el to i l’esperit de la primera novel·la de l’escriptora catalana. Un capbussó mordaç en un cos farcit de buròcrates, de turistes, de guàrdies revolucionaris i d’esquerdes de mida molecular. De maquinistes, operaris, presons i guies una mica babaus. Érase una vez el cuerpo humano, amb guió de Samuel Beckett i direcció de Michel Gondry. Els viatges de Gulliver refosos en Luigi Pirandello i amb unes gotes del desconcert de Severance corrent per les venes.

Els misteris del jo

Els misteris del jo, encapsulats entre països infinits, empreses detestables i barreres de formigó. D’allò més normal, vaja. "Tot neix a partir d’una certa preocupació, sospita i tedi cap al jo. Avui dia existeix tota una cultura terapèutica basada a conèixer-se a un mateix no en el sentit clàssic de situar-se en el propi entorn, sinó a través de la diferència, a través d’allò que et fa especial", explica Pujadas.

Portat fins a l’extrem de la paròdia i passat per un túrmix narratiu impertinent i desacomplexat, ¿quina millor manera de conèixer-se a un mateix que endinsar-se en la pròpia pell, com Dennis Quaid i Martin Short a El xip prodigiós, pel·lícula de la qual, per les bretxes i les falles generacionals, l’escriptora assegura no haver-ne sentit parlar?

Novel·les d’aventures

"A la novel·la es barreja la part més intuïtiva, més d’observació del meu entorn, amb les novel·les d’aventures, que és una tradició que m’agrada molt", apunta. De fons, afegeix, "certa sospita de perversitat cap a una indústria del benestar que et convida a estar content aïllant-te dels altres".

La intrusa, anant al gra, és la història de la Diana i d’una processó que, mai més ben dit, va per dins. "Ella entra esperant trobar una pertinença absoluta i, en canvi, el que troba és un cos mecànic amb molts habitants i molta gent estranya", resumeix. Gent com el Fidel, animador de la planta de processament que hi ha al melic i treballador "en estat d’explotació laboral infame" que es converteix en guia accidental de la protagonista a través del seu propi cos. Un embolic formidable que Pujadas ha forjat sense perdre de vista Mercier and Camier, de Samuel Beckett, i l’obra d’Italo Calvino. "Els llegia per veure si se’m contagiava alguna cosa", ironitza.

Notícies relacionades

Eurofans davant la incertesa

La ‘vella Espanya’ de Melody guanya el Benidorm Fest amb castanyoles

Transcendència humana

Al final, tota aquesta estranyesa, tot aquest gravitar al voltant de l’absurd, acaba conduint a una cura d’humilitat i a una relativització de la transcendència de l’ésser humà. "No som gaire especials, i ja està bé que sigui així. Tots som humans i tots tenim els mateixos problemes", sentencia.